Maleïda calor aclaparant, que no em deixa pensar,
massa llum al voltant, que no puc ni mirar.
El meu alé torba encara més l'ambient,
estrany edor que ix de mi.
No hi ha llum al final de túnel,
si no hi ha túnel i tot és llum.
Ja vaig passar abans per ací,
potser estiga tornant sobre les meues petjades.
I no hi ha ningú ací que puga ajudar-me,
d'alliberar-me de la pastura de les flames.
Ja sóc com vosaltres,
ja hi som.
només em queda una esquinçadora espera,
De relliscosos i bells moviments.
Fins que algú nouvingut gose a entrar
Però fa tanta calor ací...
miércoles, 17 de diciembre de 2008
martes, 16 de diciembre de 2008
Caverna XXI
Quan tecleges coses a l'ordinador
i viatges per dins de la informació
les llums de la pantalla il·luminaran l'habitació
i la rèmora del temps acceptarà la seua condició.
Cares desconegudes passen a tot estrop
viatgers errants de la degradació
jeuen en el seu hàbitat esperant redempció
tu seràs com ells, seràs com jo.
La plantes emergeixen de dins de la construcció
s'aferren a la vida causant estupor
la nostra ment tumefacta no contempla aquesta opció
és més fàcil viure en l'error.
Pres de la facilitat il·lusòria
cada matí et preguntes
si avui és ahir, gens ha canviat, sempre és igual.
i viatges per dins de la informació
les llums de la pantalla il·luminaran l'habitació
i la rèmora del temps acceptarà la seua condició.
Cares desconegudes passen a tot estrop
viatgers errants de la degradació
jeuen en el seu hàbitat esperant redempció
tu seràs com ells, seràs com jo.
La plantes emergeixen de dins de la construcció
s'aferren a la vida causant estupor
la nostra ment tumefacta no contempla aquesta opció
és més fàcil viure en l'error.
Pres de la facilitat il·lusòria
cada matí et preguntes
si avui és ahir, gens ha canviat, sempre és igual.
El mite de la creïlla bullida
Conten que fa temps, un jove estava amb els seus amics passant-se'l bé i li va començar a entrar somni. Va pensar que podria quedar-se més temps o que podria anar-se a casa a descansar. Realment, quan ens divertim i ens entra somni, ens fastigueja un poc, ja que en realitat el que de debò volem és aprofitar el temps amb els nostres. Aquest xic, tenia algun que altre motiu per a voler anar-se a casa, allí li esperava una creïlla bullida que la seua mare li havia preparat hores abans. Va comentar als seus amics que es marxava, ells li van dir que per què, que quina era la raó. Ell, llepan-se pel futur menjar, va dir que a casa tenia una creïlla esperant-li i que volia menjar-se-la abans de dormir. El seu amics van riure, òbviament no comprenien el que "el mite de la creïlla bullida" atresorava en el seu interior. Finalment, el nostre amic es va marxar a casa, i com va dir, es va menjar molt feliçment la seua creïlla abans de ficar-se al llit.
La grandesa que tanca aquest mite és inabastable, és en síntesi l'ésser feliç d'un mateix. El mite de la creïlla bullida exalta la condició d'un ésser humà humil, pragmàtic i auster. La incalculable potència d'un home que és capaç de ser feliç menjant-se un creïlla, les possibilitats infinites d'aquest fet duu adherides és el tot; si un home pot ser feliç amb un concepte tan primitiu, pot ser-lo amb qualsevol cosa. No li serà difícil gaudir davant qualsevol plaer.
És possible que poca gent comprenga aquest mite, és més, en la societat en la qual vivim quasi ningú li pararà esment. Aquest és el problema, les nostres metes estan massa altes i la consecució de la felicitat és cada dia més embolicada, més cara, més difícil... i a més no tenim temps d'aconseguir-la. És complex sentir-se identificat amb el mite, però no per això hem d'ignorar-lo. Aconseguir menuts plaers és una felicitat contínua, que mai acaba, infinita. Intentem ser feliços amb el mínim i arribarem al màxim. Pensen en això, mediten, imaginen-se degustant una creïlla bullida, el seu sabor, la seua sensació la seua grandesa.
El més curiós d'aquest mite és que és real, que existeix un home al que conec que és feliç menjant creïlles bullides. En ocasions, les lliçons més importants de la vida no romanen escrites, no les dicta un mestre, estan tan prop que si no parem esment pot ser que passen al capdavall del nostre enteniment.
La grandesa que tanca aquest mite és inabastable, és en síntesi l'ésser feliç d'un mateix. El mite de la creïlla bullida exalta la condició d'un ésser humà humil, pragmàtic i auster. La incalculable potència d'un home que és capaç de ser feliç menjant-se un creïlla, les possibilitats infinites d'aquest fet duu adherides és el tot; si un home pot ser feliç amb un concepte tan primitiu, pot ser-lo amb qualsevol cosa. No li serà difícil gaudir davant qualsevol plaer.
És possible que poca gent comprenga aquest mite, és més, en la societat en la qual vivim quasi ningú li pararà esment. Aquest és el problema, les nostres metes estan massa altes i la consecució de la felicitat és cada dia més embolicada, més cara, més difícil... i a més no tenim temps d'aconseguir-la. És complex sentir-se identificat amb el mite, però no per això hem d'ignorar-lo. Aconseguir menuts plaers és una felicitat contínua, que mai acaba, infinita. Intentem ser feliços amb el mínim i arribarem al màxim. Pensen en això, mediten, imaginen-se degustant una creïlla bullida, el seu sabor, la seua sensació la seua grandesa.
El més curiós d'aquest mite és que és real, que existeix un home al que conec que és feliç menjant creïlles bullides. En ocasions, les lliçons més importants de la vida no romanen escrites, no les dicta un mestre, estan tan prop que si no parem esment pot ser que passen al capdavall del nostre enteniment.
domingo, 14 de diciembre de 2008
Una volta de rosca al aforisme contemporani
A l'escoltar una vegada i una altra la mateixa frase, correm el risc de creure que és així, que és indubitable i per descomptant veritable. No ens parem a pensar en el bàsic, en el primari de les coses, en el seu concepte més primigeni. Ara i adés, és necessari preguntar-se els perquès de les coses.
Hi ha alguns conceptes que en la nostra societat es repeteixen constantment, i hem deixat de pensar en ells, de meditar sobre les seves raons, poso alguns exemples: Córrer és de covards; però no ho és quan els quals et persegueixen són també covards. Pel que hem de calcular els beneficis d'una fugida a temps, que pot ser una victòria i una victòria amb dolor i sofriment sap millor, sempre que aquesta no sigui pírrica...
En ocasions ens referim als treballadors en règim d'autònoms i diem que són caps de si mateixos. Aquesta afirmació no és del tot correcta, doncs quan un és autònom, tots els quals potencialment et pot donar treball es converteixen en els teus caps, així tens molts caps i no només un. En realitat quan treballes per compte aliè és quan veritablement treballes per a tu, percebent un sou íntegre i acabant gairebé sempre a hores prudents. No preocupant-se un si l'empresa va mal o bé, i si un es preocupa ho fa de manera ténue.
Es diu que un nòmada és el qual va d'un lloc a un altre sense casa, quan un nòmada pot ser perfectament algú que estima tant a les terres que trepitja que mai es vol desenganxar d'elles. Un pot ser nòmada també en la seva casa, en el seu poble i així infinit.
Un vitalista pot ser un home que estimi a la vida, no ho discuteixo, però també pot ser un home que estigui acostumat a estimar sense cap pretensió més. Tots estimem a la vida i vam lluitar per ella des que naixem, també ho fan els animals, el més probable és que sigui per instint.
Tenim por al canvi, quan en realitat ho desitgem. Si ens tiren del treball és dolent, o almenys això és el que pensa la majoria de les persones. Realment és bo, en primer lloc, quan ens tiren és perquè no hem d'estar aquí, que ja és un motiu de pes; en segon lloc, segur que més d'una vegada hem desitjat deixar aquest treball i emprendre altre rumb. Com ja he dit en alguna ocasió això és un formidable impuls per a les nostres vides.
Quan Espanya va viure el desfrenament immobiliari tot el món parlava de cases, compre cases, es venen cases, llogo cases i vendre de tenir. Però... realment ens vam preguntar que significa una casa? Sabíem el que estàvem fent? El temps i la resta de circumstàncies ens diuen que no. No ens parem a pensar que significa casa i per això ara ho estem pagant. El mateix va passar amb lo material. Durant un temps deixem de pensar en lo material i en la necessitat, vam oblidar aquest binomi inseparable i ens deixem dur per el desgabell. En ocasions pense que el preu que estem pagant encara no ha arribat al seu vèrtex.
Espere amic, que el exemple mostrat sigui el suficient per a la moralitat del text. No oblidem mai els conceptes originals, només si els tenim clars i nítids podrem construir la nostra realitat, la nostra vida, amb autèntics i sòlids pilars.
Hi ha alguns conceptes que en la nostra societat es repeteixen constantment, i hem deixat de pensar en ells, de meditar sobre les seves raons, poso alguns exemples: Córrer és de covards; però no ho és quan els quals et persegueixen són també covards. Pel que hem de calcular els beneficis d'una fugida a temps, que pot ser una victòria i una victòria amb dolor i sofriment sap millor, sempre que aquesta no sigui pírrica...
En ocasions ens referim als treballadors en règim d'autònoms i diem que són caps de si mateixos. Aquesta afirmació no és del tot correcta, doncs quan un és autònom, tots els quals potencialment et pot donar treball es converteixen en els teus caps, així tens molts caps i no només un. En realitat quan treballes per compte aliè és quan veritablement treballes per a tu, percebent un sou íntegre i acabant gairebé sempre a hores prudents. No preocupant-se un si l'empresa va mal o bé, i si un es preocupa ho fa de manera ténue.
Es diu que un nòmada és el qual va d'un lloc a un altre sense casa, quan un nòmada pot ser perfectament algú que estima tant a les terres que trepitja que mai es vol desenganxar d'elles. Un pot ser nòmada també en la seva casa, en el seu poble i així infinit.
Un vitalista pot ser un home que estimi a la vida, no ho discuteixo, però també pot ser un home que estigui acostumat a estimar sense cap pretensió més. Tots estimem a la vida i vam lluitar per ella des que naixem, també ho fan els animals, el més probable és que sigui per instint.
Tenim por al canvi, quan en realitat ho desitgem. Si ens tiren del treball és dolent, o almenys això és el que pensa la majoria de les persones. Realment és bo, en primer lloc, quan ens tiren és perquè no hem d'estar aquí, que ja és un motiu de pes; en segon lloc, segur que més d'una vegada hem desitjat deixar aquest treball i emprendre altre rumb. Com ja he dit en alguna ocasió això és un formidable impuls per a les nostres vides.
Quan Espanya va viure el desfrenament immobiliari tot el món parlava de cases, compre cases, es venen cases, llogo cases i vendre de tenir. Però... realment ens vam preguntar que significa una casa? Sabíem el que estàvem fent? El temps i la resta de circumstàncies ens diuen que no. No ens parem a pensar que significa casa i per això ara ho estem pagant. El mateix va passar amb lo material. Durant un temps deixem de pensar en lo material i en la necessitat, vam oblidar aquest binomi inseparable i ens deixem dur per el desgabell. En ocasions pense que el preu que estem pagant encara no ha arribat al seu vèrtex.
Espere amic, que el exemple mostrat sigui el suficient per a la moralitat del text. No oblidem mai els conceptes originals, només si els tenim clars i nítids podrem construir la nostra realitat, la nostra vida, amb autèntics i sòlids pilars.
lunes, 24 de noviembre de 2008
El desig
El més difícil no és aconseguir allò que es desitja, el més difícil és desitjar alguna cosa.
Si hi hagués estat a les classes de Guilles Deleuze, m'hauria despertat amb cert estupor en sentir aquesta frase, o millor dit arenga, a manera d'axioma universal.
No hi ha res més poderós que una sentència d'aquest calat, que ens ve a dir que estem davant d'una societat, que més lluny d'aconseguir o no els seus objectius, vol coses que només la seva subjectivitat entén com a positives. No hi ha res més erràtic, que un desig enlairat de la teva realitat, del teu dia a dia.
Siempre he entès, que marcar objectius difícils, sobretot si parts de zero, és una tasca esgotadora. Millor marcar petites metes més o menys fàcils d'aconseguir, per anar alimentant el teu propi ego "autoegoalimentació "; que s'obté a cada port de muntanya que aconseguim pujar.
Crec que a més objectius llunyans, més ràpid es queda en el camí i més es decau en el plantejament de nous reptes. Un llucet que es mossega la cua, en una paella amb abundant oli. (destinació fatal per a la llucet)
És com si estàs en el primer graó d'una escala de la qual no arribes a veure el final; necessites pujar, a dalt hi ha el desig, però penses que millor pujar de tres en tres graons. Com mai has vist una escala d'aquest tipus, ni saps com fer-hi front, caus en l'intent, una i altra vegada. Hi ha unes veus que et diuen que aquests cops et fan més fort, altres que millor poc a poc. Tu continues a cops i redolons, obstinat, però arriba un moment que el dolor és insuportable i has de parar. Ets tan ferit que el teu camí acaba aquí.
Ens diu Deleuze: El desig és conjunt. Desitgem una cosa en el seu conjunt, no només una cosa. El desig discorre dins d'una disposició, d'una concatenació de fets.
Per exemple: volem anar a sopar amb amics; ja que això ens reporta felicitat, oci, aire fresc, compartir opinions i moltes coses més. No només volem anar a sopar, també desitgem tot el conjunt que això suposa.
Però quan desitgem alguna cosa, que no és accessible o que està en el món de les idees pràcticament impossibles, comencem a construir un conjunt annex a aquesta idea també inexacte. Diguem que tot gira al voltant d'aquest objectiu, i que els nostres moviments, pensaments i esforços es canalitzen cap a aquest lloc. Encara que, malauradament, es perden pel camí, se'ns escapa tot, o gairebé tot. Però per què passa això?
La raó és simple, no ens convé.
Tot objectiu ràpid i fàcil, és bo.
Tot objectiu, lent però possible, és molt bo.
Tot objectiu, que costa un esforç titànic és molt, molt, bo.
Tot objectiu, que s'escapa a la nostra acció és perjudicial.
El que realment tanca aquest pensament de Guilles Deleuze, que comparteixo amb els ulls tancats és: Que ja que anem a desitjar alguna cosa, ja que ens anem a esforçar, que el resultat sigui possible. Que hem de ser molt objectius nostres desitjos i poc subjectius. Que ja que el desig és un conjunt, hem d'analitzar tots els elements que el composen, això ens portarà a fites més clares, al camí més curt, a evitar els esculls, a valorar més el que volem.
Si hi hagués estat a les classes de Guilles Deleuze, m'hauria despertat amb cert estupor en sentir aquesta frase, o millor dit arenga, a manera d'axioma universal.
No hi ha res més poderós que una sentència d'aquest calat, que ens ve a dir que estem davant d'una societat, que més lluny d'aconseguir o no els seus objectius, vol coses que només la seva subjectivitat entén com a positives. No hi ha res més erràtic, que un desig enlairat de la teva realitat, del teu dia a dia.
Siempre he entès, que marcar objectius difícils, sobretot si parts de zero, és una tasca esgotadora. Millor marcar petites metes més o menys fàcils d'aconseguir, per anar alimentant el teu propi ego "autoegoalimentació "; que s'obté a cada port de muntanya que aconseguim pujar.
Crec que a més objectius llunyans, més ràpid es queda en el camí i més es decau en el plantejament de nous reptes. Un llucet que es mossega la cua, en una paella amb abundant oli. (destinació fatal per a la llucet)
És com si estàs en el primer graó d'una escala de la qual no arribes a veure el final; necessites pujar, a dalt hi ha el desig, però penses que millor pujar de tres en tres graons. Com mai has vist una escala d'aquest tipus, ni saps com fer-hi front, caus en l'intent, una i altra vegada. Hi ha unes veus que et diuen que aquests cops et fan més fort, altres que millor poc a poc. Tu continues a cops i redolons, obstinat, però arriba un moment que el dolor és insuportable i has de parar. Ets tan ferit que el teu camí acaba aquí.
Ens diu Deleuze: El desig és conjunt. Desitgem una cosa en el seu conjunt, no només una cosa. El desig discorre dins d'una disposició, d'una concatenació de fets.
Per exemple: volem anar a sopar amb amics; ja que això ens reporta felicitat, oci, aire fresc, compartir opinions i moltes coses més. No només volem anar a sopar, també desitgem tot el conjunt que això suposa.
Però quan desitgem alguna cosa, que no és accessible o que està en el món de les idees pràcticament impossibles, comencem a construir un conjunt annex a aquesta idea també inexacte. Diguem que tot gira al voltant d'aquest objectiu, i que els nostres moviments, pensaments i esforços es canalitzen cap a aquest lloc. Encara que, malauradament, es perden pel camí, se'ns escapa tot, o gairebé tot. Però per què passa això?
La raó és simple, no ens convé.
Tot objectiu ràpid i fàcil, és bo.
Tot objectiu, lent però possible, és molt bo.
Tot objectiu, que costa un esforç titànic és molt, molt, bo.
Tot objectiu, que s'escapa a la nostra acció és perjudicial.
El que realment tanca aquest pensament de Guilles Deleuze, que comparteixo amb els ulls tancats és: Que ja que anem a desitjar alguna cosa, ja que ens anem a esforçar, que el resultat sigui possible. Que hem de ser molt objectius nostres desitjos i poc subjectius. Que ja que el desig és un conjunt, hem d'analitzar tots els elements que el composen, això ens portarà a fites més clares, al camí més curt, a evitar els esculls, a valorar més el que volem.
La complexitat de verb
La sobirania d'Espanya pertany a un únic titular, el poble espanyol, considerat com una totalitat, del qual emanen els poders de l'estat, la indissoluble unitat es manifesta en la Nació Espanyola com a realitat tangible, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, que es constitueix en un estat social i democràtic de dret. Però, al costat d'ella, la Constitució Espanyola declara que l'estat, un i indivisible, està integrat per un conjunt de regions i nacionalitats el dret a l'autonomia es reconeix i es garanteix cristal · litzat en la creació d'ens públics territorials dotats d'autonomia política, potestats administratives, legislatives i governamentals, que exerceixen dins del marc de les seves competències, de la Constitució Espanyola, dels seus propis estatuts d'autonomia sense que puguin implicar privilegis econòmics, socials i amb la prohibició de federar i autodeterminarse.
sábado, 17 de mayo de 2008
bellesa transeünt
Quan et vaig veure arribar des de lluny, vaig saber en aquest precís moment que series meua. La teva impressionant figura, perfectament traçada, que s'enfocava més i més a cada pas, fregava la perfecció davant els meus ulls. El teu caminar solitari i convergent i la teva mirada a l'horitzó, deixava entreveure els no pocs pensaments que tramaves; irradiant seguretat, emancipació, destinació. Tot el que una persona insegura com jo necessitava i tot el que estava disposat a prendre.
Primer doncs, em vaig enamorar de la teva personalitat, tan vívida, tan forta, tan misteriosa, encara no coneguda per mi, pressentia el nostre esdevenir feliç, que al cap i a la fi, és l'unic que únic que vull. Seguies acostant-te, ja podia veure la teva cara neta i pura. Vaig deixar d'imaginar i vaig passar a contemplar-te, es van disparar sentiments nerviosos, la química començava a actuar, et tenia tan prop que podia notar-te, olorar-te, escoltar-te...
Vaig Poder admirar la teva forma de vestir, tan moderna i moderada alhora, les teves formes que desitjava esculturals, tot en tu era bellesa. Estaves a centímetres de mi, cara a cara, i vaig comprovar que tot era perfecte, tot quant vaig imaginar, i pot entendre la certesa de la capritxós destí que ens havia posat als dos aquí i ara, per a sempre. Llavors vaig construir en el meu pensament la imatge dels nostres cossos embullats, cedint-nos amor continu, fent de racons abismes, de silencis secrets, de mirades desitjos. Vaig imaginar tota una vida, la immensitat en segons, ho vaig pensar tot, ho vaig abastar amb tu...
El teu braç sobre el meu braç, aquest tènue cop, em va retornar al camí, em va portar de tornada de la meva abstracció. Perdó, em vas dir, per a descobrir aleshores lo més bell que fins ara els meus ulls havien contemplat, el teu somriure, albor del matí, llum incessant, sinceritat i desig. Però va ser tan efímera, que tot just em va donar temps d'assimilar-la. Vas decidir marxar-te, sense previ avís. Potser un càstig a la meva estupefacció contemplativa?
Va ocórrer tot tan ràpid, que no podia articular paraula alguna, ja que un dolor que començava en la boca del estómec va començar propagant-se ràpidament pel meu pit fins a desembocar en la meva gola... ens vam tocar, vam parlar, ens varem mirar, et desitgí, et vaig voler...
Però em vas abandonar, tal com vas venir, et vas anar, silenciosament, donant-me l'esquena, sense dir si més no adéu. Cruel comiat, sec, impròpia d'una relació com la nostra. Era tant el que havíem passat, que em resistia a pensar que solament altre atzar del destí ens tornaria a unir. Vaig esperar fins al final, estoicament en la soletat del camí, volia veure com desapareixies, volia veure que no havia ningú entre tu i jo, només el destí, només el temps, només l'eternitat, només les hores que conto fins que torni a veure't... tal vegada demà, tal vegada mai. Bellesa transeünt, torna aviat.
Primer doncs, em vaig enamorar de la teva personalitat, tan vívida, tan forta, tan misteriosa, encara no coneguda per mi, pressentia el nostre esdevenir feliç, que al cap i a la fi, és l'unic que únic que vull. Seguies acostant-te, ja podia veure la teva cara neta i pura. Vaig deixar d'imaginar i vaig passar a contemplar-te, es van disparar sentiments nerviosos, la química començava a actuar, et tenia tan prop que podia notar-te, olorar-te, escoltar-te...
Vaig Poder admirar la teva forma de vestir, tan moderna i moderada alhora, les teves formes que desitjava esculturals, tot en tu era bellesa. Estaves a centímetres de mi, cara a cara, i vaig comprovar que tot era perfecte, tot quant vaig imaginar, i pot entendre la certesa de la capritxós destí que ens havia posat als dos aquí i ara, per a sempre. Llavors vaig construir en el meu pensament la imatge dels nostres cossos embullats, cedint-nos amor continu, fent de racons abismes, de silencis secrets, de mirades desitjos. Vaig imaginar tota una vida, la immensitat en segons, ho vaig pensar tot, ho vaig abastar amb tu...
El teu braç sobre el meu braç, aquest tènue cop, em va retornar al camí, em va portar de tornada de la meva abstracció. Perdó, em vas dir, per a descobrir aleshores lo més bell que fins ara els meus ulls havien contemplat, el teu somriure, albor del matí, llum incessant, sinceritat i desig. Però va ser tan efímera, que tot just em va donar temps d'assimilar-la. Vas decidir marxar-te, sense previ avís. Potser un càstig a la meva estupefacció contemplativa?
Va ocórrer tot tan ràpid, que no podia articular paraula alguna, ja que un dolor que començava en la boca del estómec va començar propagant-se ràpidament pel meu pit fins a desembocar en la meva gola... ens vam tocar, vam parlar, ens varem mirar, et desitgí, et vaig voler...
Però em vas abandonar, tal com vas venir, et vas anar, silenciosament, donant-me l'esquena, sense dir si més no adéu. Cruel comiat, sec, impròpia d'una relació com la nostra. Era tant el que havíem passat, que em resistia a pensar que solament altre atzar del destí ens tornaria a unir. Vaig esperar fins al final, estoicament en la soletat del camí, volia veure com desapareixies, volia veure que no havia ningú entre tu i jo, només el destí, només el temps, només l'eternitat, només les hores que conto fins que torni a veure't... tal vegada demà, tal vegada mai. Bellesa transeünt, torna aviat.
viernes, 16 de mayo de 2008
LA SIDA
En l'actualitat, encara existeixen algunes preguntes que m'inquieten i que em fan meditar i persisteixen grans dubtes que suren en a l'aire de la controvèrsia d'aquesta malaltia.
SIDA, acrònim de síndrome de inmuno deficiència adquirida, apareix per primera vegada al voltant de 1960 en el cor d'Àfrica, més concretament en el Congo. El començament de la pandèmia ja és en si mateixa una contradicció; per aquell temps, un grup de metges i investigadors encapçalats per "Hillary Podolsky", van trobar en terres congoleses, en un laboratori construït expressament per a l'efecte, la vacuna de la Polio, la qual, no van dubtar a inocular als vilatjans que més tard foren els primers humans a desenvolupar la SIDA. l'Extrem no confirmat encara és si per a la vacuna, es va utilitzar una solució de fetges de chimpancé infectats amb l'antecessor no humà del virus, que ha conviscut amb els micos des de sempre.
Els primers casos de SIDA en població no africana, es van donar a Califòrnia en l'any 1979, aleshores el "Intitut Pasteur" de París va assolir aïllar al virus, que en realitat és un retrovirus que actua sobre el patrimoni genètic de la cèl·lula.
"Rod Hudson", "Magic Johnson", "Freddy Mercury", foren en qüestió de 10 anys, una cridada d'alerta a la població mundial dient que la SIDA no era una malaltia exclusiva de drogoaddictes i hemofílicos com es creia. De fet, estava afectant a tota la societat per igual, sana o malalta, amb o sense hàbits sexuals, ja que durant els primers anys 80 es van realitzar milers de transfusions de sang sense control específic d'aquest nou virus.
La informació va ser tema cabdal durant la següent dècada dels noranta, també la solidaritat de les masses; es van donar macroconcerts a aquest efecte i altres multitudinàries iniciatives plausibles. Referent a la il·lustració del tema, els governs van intentar informar a la població, de totes classes i edats dels els riscos i conseqüències de la SIDA, es van veure els primers anuncis protagonitzats per gent famosa i es van posar de moda els tríptics amb diversa informació, sobretot de mètodes preventius. Encara que totes aquestes ganes de solidaritat i prevenció contrastaven amb les postures de les altes esferes eclesiàstiques, una vegada més es van tapar els ulls davant un problema que ja havia deixat de ser incipient i s'havia instal·lat en totes les capes de la societat. Fins i tot va arribar a manifestar que el preservatiu tenia un índex de porositat suficient com perquè el virus ho traspassi, escudant-se en el risc mínim d'infecció que l'ús del condó comporta (possibiltat de trencar-se).
Una de les preguntes que no deixo de fer-me constantment és perquè una vegada que la població assimila les causes i conseqüències de la malaltia i posseïx la valuosa informació, "la prevenció és el teu únic aliat", la SIDA contínua fent el seu tros.
El problema major de la SIDA és el VIH, o el que és el mateix, el virus d'immunodeficiència adquirida. És com dic, el major problema al que s'enfronta la comunitat d'investigadors i la pròpia OMS (organització mundial de la salut), el VIH i el seu període d'incubació, que oscil·la entre 1 i 10 anys, en els quals no hi ha símptomes, de manera que es tenen els anticossos, però no es desenvolupa la malaltia. En alguns casos es donen lleus processos febrils als pocs dies d'haver estat exposat al virus, però que passen desapercebuts. Aquest factor, la incubació, és devastadora, ja que l'infectat és un agent transmissor en potència ja que posseïx el virus però no és coneixedor de la informació, és més, creu que està sa i de fet ho està, encara que sigui portador.
Analitzat el primer motiu del perquè la SIDA continua, el segon no és en cap cas, gens menyspreable. Em refereixo a la pràctica de relacions sexuals sense preservatiu o l'intercanvi de fluids (sang, semen, mucosa vaginal...) i les altres formes ja conegudes. Centrant-nos en la pràctica de relacions, ja siguin homosexuals o heterosexuals, en molt pocs casos es pensa que la parella d'un pot estar infectada. De la mateixa manera que no es pensa que va a morir quan es munta en un cotxe o s'aixeca per a anar a treballar, encara que tingui possibilitats que això succeeixi. Vull dir: què sabem de la vida sexual de la nostra parella esporàdica? que control tenim en les nostres relacions efímeres? que nivell de confiança se li atorga a una persona a la qual acabem de conèixer? on o amb qui va estar ahir? adherit a aquest concepte, està en la societat espanyola la desastrosa idea de la píndola abortiva com mètode anticonceptiu, un dels errors més tremends que es prenen com opció al preservatiu. A part de ser una autèntica bomba d'hormones perjudicial per a la dona.
La píndola abortiva és un directe símptoma que s'ha practicat sexe sense protecció, deixant a un costat els pocs casos de trencament de preservatiu, abans al·ludit. En síntesi, si se segueix despatxant la píndola abortiva sense control, s'ha d'informar a la població de manera taxativa dels riscos que comporta el seu ús com opció anticonceptiva, més aviat la píndola ha de ser una última ràtio. No parlo en cap cas de prohibir-la, parlo d'informar. De la mateixa manera que es recepten les famoses "anti-baby", s'ha de recomanar a la futures usuàries, que si van a donar un pas més en les seves relacions i van a deixar d'usar el preservatiu, han de cercionarse d'alguna manera que no hi ha cap risc de contagi, ja que aquest no es generarà mai entre parelles sanes.
Evitar el contagi, és l'única arma de la qual disposem, però també la informació i el diagnòstic precoç, aquest és relativament barat en clíniques d'anàlisis privades, on s'assegura una màxima discreció. Aquesta prova que rep el nom de "Elisa" es realitza als tres mesos de l'exposició i se sol repetir als 6 mesos si el primer resultat va ser negatiu.
Moltes vegades s'utilitza la frase "si creus que has estat en perill fes-te la prova", encara que s'hauria de dir sense pal·liatius: "si vas tenir relacions sense protecció estàs en perill".
Espanya és un dels països occidentals amb major incidència de la malaltia, des de l'inici de l'epidèmia en 1981 s'han documentat 73.977 casos només de VIH.
SIDA, acrònim de síndrome de inmuno deficiència adquirida, apareix per primera vegada al voltant de 1960 en el cor d'Àfrica, més concretament en el Congo. El començament de la pandèmia ja és en si mateixa una contradicció; per aquell temps, un grup de metges i investigadors encapçalats per "Hillary Podolsky", van trobar en terres congoleses, en un laboratori construït expressament per a l'efecte, la vacuna de la Polio, la qual, no van dubtar a inocular als vilatjans que més tard foren els primers humans a desenvolupar la SIDA. l'Extrem no confirmat encara és si per a la vacuna, es va utilitzar una solució de fetges de chimpancé infectats amb l'antecessor no humà del virus, que ha conviscut amb els micos des de sempre.
Els primers casos de SIDA en població no africana, es van donar a Califòrnia en l'any 1979, aleshores el "Intitut Pasteur" de París va assolir aïllar al virus, que en realitat és un retrovirus que actua sobre el patrimoni genètic de la cèl·lula.
"Rod Hudson", "Magic Johnson", "Freddy Mercury", foren en qüestió de 10 anys, una cridada d'alerta a la població mundial dient que la SIDA no era una malaltia exclusiva de drogoaddictes i hemofílicos com es creia. De fet, estava afectant a tota la societat per igual, sana o malalta, amb o sense hàbits sexuals, ja que durant els primers anys 80 es van realitzar milers de transfusions de sang sense control específic d'aquest nou virus.
La informació va ser tema cabdal durant la següent dècada dels noranta, també la solidaritat de les masses; es van donar macroconcerts a aquest efecte i altres multitudinàries iniciatives plausibles. Referent a la il·lustració del tema, els governs van intentar informar a la població, de totes classes i edats dels els riscos i conseqüències de la SIDA, es van veure els primers anuncis protagonitzats per gent famosa i es van posar de moda els tríptics amb diversa informació, sobretot de mètodes preventius. Encara que totes aquestes ganes de solidaritat i prevenció contrastaven amb les postures de les altes esferes eclesiàstiques, una vegada més es van tapar els ulls davant un problema que ja havia deixat de ser incipient i s'havia instal·lat en totes les capes de la societat. Fins i tot va arribar a manifestar que el preservatiu tenia un índex de porositat suficient com perquè el virus ho traspassi, escudant-se en el risc mínim d'infecció que l'ús del condó comporta (possibiltat de trencar-se).
Una de les preguntes que no deixo de fer-me constantment és perquè una vegada que la població assimila les causes i conseqüències de la malaltia i posseïx la valuosa informació, "la prevenció és el teu únic aliat", la SIDA contínua fent el seu tros.
El problema major de la SIDA és el VIH, o el que és el mateix, el virus d'immunodeficiència adquirida. És com dic, el major problema al que s'enfronta la comunitat d'investigadors i la pròpia OMS (organització mundial de la salut), el VIH i el seu període d'incubació, que oscil·la entre 1 i 10 anys, en els quals no hi ha símptomes, de manera que es tenen els anticossos, però no es desenvolupa la malaltia. En alguns casos es donen lleus processos febrils als pocs dies d'haver estat exposat al virus, però que passen desapercebuts. Aquest factor, la incubació, és devastadora, ja que l'infectat és un agent transmissor en potència ja que posseïx el virus però no és coneixedor de la informació, és més, creu que està sa i de fet ho està, encara que sigui portador.
Analitzat el primer motiu del perquè la SIDA continua, el segon no és en cap cas, gens menyspreable. Em refereixo a la pràctica de relacions sexuals sense preservatiu o l'intercanvi de fluids (sang, semen, mucosa vaginal...) i les altres formes ja conegudes. Centrant-nos en la pràctica de relacions, ja siguin homosexuals o heterosexuals, en molt pocs casos es pensa que la parella d'un pot estar infectada. De la mateixa manera que no es pensa que va a morir quan es munta en un cotxe o s'aixeca per a anar a treballar, encara que tingui possibilitats que això succeeixi. Vull dir: què sabem de la vida sexual de la nostra parella esporàdica? que control tenim en les nostres relacions efímeres? que nivell de confiança se li atorga a una persona a la qual acabem de conèixer? on o amb qui va estar ahir? adherit a aquest concepte, està en la societat espanyola la desastrosa idea de la píndola abortiva com mètode anticonceptiu, un dels errors més tremends que es prenen com opció al preservatiu. A part de ser una autèntica bomba d'hormones perjudicial per a la dona.
La píndola abortiva és un directe símptoma que s'ha practicat sexe sense protecció, deixant a un costat els pocs casos de trencament de preservatiu, abans al·ludit. En síntesi, si se segueix despatxant la píndola abortiva sense control, s'ha d'informar a la població de manera taxativa dels riscos que comporta el seu ús com opció anticonceptiva, més aviat la píndola ha de ser una última ràtio. No parlo en cap cas de prohibir-la, parlo d'informar. De la mateixa manera que es recepten les famoses "anti-baby", s'ha de recomanar a la futures usuàries, que si van a donar un pas més en les seves relacions i van a deixar d'usar el preservatiu, han de cercionarse d'alguna manera que no hi ha cap risc de contagi, ja que aquest no es generarà mai entre parelles sanes.
Evitar el contagi, és l'única arma de la qual disposem, però també la informació i el diagnòstic precoç, aquest és relativament barat en clíniques d'anàlisis privades, on s'assegura una màxima discreció. Aquesta prova que rep el nom de "Elisa" es realitza als tres mesos de l'exposició i se sol repetir als 6 mesos si el primer resultat va ser negatiu.
Moltes vegades s'utilitza la frase "si creus que has estat en perill fes-te la prova", encara que s'hauria de dir sense pal·liatius: "si vas tenir relacions sense protecció estàs en perill".
Espanya és un dels països occidentals amb major incidència de la malaltia, des de l'inici de l'epidèmia en 1981 s'han documentat 73.977 casos només de VIH.
viernes, 28 de marzo de 2008
èxode a les mines
Nen, tira pa' Linares! l'Única cosa que arribava a escoltar, entre plor i balbotejos, entre crits i moviments, aguaitant en l'escletxa de la porta, intentant inútilment allargar el final.
El treball en la mina de plom, no era la imatge idealitzada d'adolescent que la meva ment havia creat, encara que anés per a construir l'Escorial, que tot just sabia on estava. Mai vaig entendre el nostre èxode familiar, la ciutat únicament ens va proporcionar més responsabilitats i penúries, trobar la felicitat era més costós que en el nostre idíl·lic Beas de Segura. Del que al tancar els ulls, records del blanc dels seus carrers podien enlluernar-te.
viernes, 21 de marzo de 2008
No vull pensar, però no puc parar
Aclaparat per tanta responsabilitat, l'animal havia fugit. No pensava, solament corria, fins a quedar sense alè. Mirar enrere no era una opció. La terra va començar a trencar-se, va vacil·lar, mes sense lloc per a quest sentiment, havia de concentrar-se en la velocitat. El seu cor bategava tan fort, que en tot el seu cos retrunyien les pulsacions, es va espantar. Mai una fugida va ser tan necessària, aquesta idea reactivava les seves extremitats, que ja per inèrcia seguien batent-se sense parar. Va pensar, que algú que fuig una vegada, passa la seva vida fugint.
Aquesta era la primera, però tant la seva consciència com ell, sabien que no seria l'última.
cançons lligades a records
En el nostre jo interior existeixen milers de records que romanen actius, esperant un senyal per a sortir, per a tornar a florir. Alguns es troben lligats a alguna cosa, bé sigui a una cançó, un moment determinat del passat, una veu, olor...
Fa uns dies, vaig escoltar "These boots were made for walking", (aquestes botes estan fetes per a caminar), de Nancy Sinatra. Mentre l'escoltava es va posar en funcionament la màquina de generar records que tenim en el nostre cap. Per a mi, no és una cançó especial, vull dir que no entra en les meves favorites, és una cançó més, però que òbviament està lligada a una impressionant pel·lícula de Stanley Kubrick "Full metal jacket" (La jaqueta metàl·lica).
No deixa de ser curiós com un record emmagatzemat en el meu cervell, durant més de deu anys, va tornar de colp i volta a l'escoltar aquesta cançó. I no va ser precisament, recordar escenes de la pel·lícula, si no fou una mica més personal.
Abans de seguir, hem de preguntar-nos el perquè una cançó en anglés, que la majoria de nosaltres no entén, ens pot arribar a emocionar i transmetre sentiments. El músic Santiago Auserón té la resposta: "Primer per la fascinació que produïx un só que ve d'altre continent, d'altra ètnia, i a més que la mateixa cançó és un producte elèctric, que escoltem mitjançant altaveus, que transmeten aquesta electricitat".
Llavors és lògic pensar, que el nostre cervell, que també funciona per impulsos elèctrics, processi aquesta cançó i l'annexioni a un record, que romangui sempre en el subconscient. Segons afirma Freud, tots els records del passat es guarden molt dintre de nosaltres. En el meu record, que havia estat ocult durant una dècada, la cançó abans esmentada tenia tot el sentit del món. Va ser la causa del mateix. Tractaré de ser breu...
En l'any 1997 jo complia el servei militar a Burgos, cada tres mesos arribava un nou reemplaçament, els nous, que de manera despectiva se'ls cridava "bichales". Antany, es preparaven bromes pesades a la seva rebuda, però aquest costum havia caigut en desús amb el pas del temps. No obstant això, quan els meus companys i jo arribarem a la caserna per primera vegada, van haver rebudes hostils i no va ser precisament una plàcida nit. El costum t'obligava a fer alguna cosa als nous. Però nosaltres varem acordar no fer res i vam optar per ser respectuosos.
Durant la primera nit no va passar gens, potser algun crit, "pos nos queda ná", i poc més. Just abans de dormir vaig pensar a fer alguna cosa, que no fos humuliant, que tingués gràcia a ulls de tots i no ferís cap sensibilitat.
Em vaig aixecar cinc minuts abans del toc de "Diana" i vaig agafar la meva ràdio, vaig pensar que el millor seria que la primera matinada es despertessin amb música, una mica suggeridora, amb un lleu toc amenaçador i que d'alguna manera servís en aquell temps de benvinguda. A hores d'ara, ja saben que cançó vaig escollir.
La veritat és que no va causar efecte algun entre els nous, imagine que caminarien preocupats en altres coses més importants, o simplement no relacionaven el sentit de la cançó o no havien vist la pel·lícula. De fet, a l'endemà un dels nous va dir: Avui no hi ha hagut música per despertar-nos.
A mi em segueix semblant una xanxa subtil i amb estil. De fet quan aquest record va tornar, m'ho va continuar semblant.
Per què ha tornat ara, si he escoltat aquesta cançó desenes de vegades en aquests anys?
És que ara el meu cervell està més lliure que mai?
O potser és que està més entremaliat que mai?
També pot ser, que altres idees li hagin deixat pas. Si és així, aleshores espere que les que romanen baix no siguin importants.
viernes, 7 de marzo de 2008
la construcció d'un imperi
Si tirem la vista enrere, sens dubte, la revolució més important en l'ésser humà és la millora en la seva qualitat de vida, sobretot en l'hemisferi nord i occident. De forma més contemporània, en la meitat del segle XX, la forma de fer diners va canviar radicalment, i les noves teories s'imposaven, el "taylorista" i el "fordista" estaven d'actualitat. El treball en cadena, reduir baules inútils i baixar els costos de producció. Es va passar en poc temps, del treball a casa, a les indústries de la perifèria, de l'agricultura de subsistència, als obrers del metall. Aquests canvis, van anar en gran mesura esquinçadors i la societat va avançar més de pressa que mai en la seva història. Les grans empreses naixien, els imperis es creaven, era una mica nou, inusitat, excitant...
Durant la gran depressió en els EUA (1930) un pare de família qualsevol, va perdre el seu lloc de treball en Nova Anglaterra, els seus fills Dick i Mac, nous graduats en secundària, eren àvids cercadors d'ocupació, però es van donar de nassos amb la agónica situació laboral que patien els americans.
Es van traslladar a l'estat de Califòrnia, com ho van fer molts altres, encara que solament van trobar ocupacions que no donaven per a viure.
En plena depressió, un tipus d'empresa molt peculiar, estava prenent cos, eren els "take away" per a cotxes, ja que els Californians que posseïen automòbils, no es baixaven d'ells en tot el dia.
Dick i Mac, eren els amos d'un petit lloc de "hot dogs" en l'extraradi dels Àngeles. Com bons emprenedors, no van deixar passar l'oportunitat de construir alguna cosa semblant al fenomen del que eren espectadors.
En tres anys van obrir prop del desert un restaurant de gegantesques finestres, en les quals es podia veure com es cuinaven els "perritos" des de l'exterior. Belles i joves cambreres servien el menjar als conductors, va ser el principi d'un imperi, al restaurant li van posar de nom "Mc Donald's".
El negoci prosperava, però els germans volien més i les teories d'Henry Ford suraven en l'aire com un suau perfum, els germans no deixaven d'embriagar-se d'ell.
Van decidir tancar el negoci i obrir-lo amb un nou aire més "fordista" , per a començar, la reducció del menú: solament "burgers", patates i batuts. D'aquesta manera, no necessitarien cuiners d'experiència, ja que qualsevol treballador ocuparia un lloc en la cadena de muntatge indiferent i d'aquesta manera baixar els costos de producció a mínims. Les "burgers" s'elaborarien amb estricta uniformitat, d'aquesta manera, les prepararien amb temps d'antelació. Altre avanç important, és que una vegada recollit el producte ja no hi havia de retorna-lo, els envasos eren de cartró (hi ha qui comenta que també el menjar), i les enlluernadores cambreres ja no estaven, les comandes es feien en una finestreta.
Tot això va donar com resultat un menú que costava el 50% menys que els dels competidors. Va ser increïble, tot el món volia anar a McDonald's, fins i tot altres restauradores, van muntar les seves pròpies concessions en altres llocs dels EUA.
Un bon dia va aparèixer un ric empresari, va visitar als germans i els va comprar els drets del negoci. Va ser llavors, quan la màquina va enlairar-se. Korc, que així es cridava l'empresari, posseïa una enginyeria, on es va descobrir com treure tota la carn possible de les restes dels ossos que utilitzaven per al menjar i van aprendre congelar-la amb nitrogen líquid. Va arribar a un acord amb una de les manufactureras més important del país perquè es fessin càrrec de les patates i així els seus treballadors no haurien de pelar-les.
Korc no va dubtar en renegociar amb els germans una de les clàusules dels drets de venda, i va assumir tota la companyia. En només tres anys, norteamérica estava poblada per 228 McDonald's . La globalització es va encarregar de la resta, la cadena es va expandir pel món, inclosa Àsia.
En 1971, els primers a rebre al gegant van ser els Japonesos, que ho esperaven amb gran expectació i en 1990 a Rússia i Xinesa que esperaven l'obertura amb ganes de provar aquest menjar típicament yanqui.
En l'actualitat McDonald's dóna mejar a 150.000 persones per dia. Una xifra inquietant, però real.
En alguns llibres de nutrició, es recomana consumir aquest tipus de menjar, una vegada al mes, ja que conté grans quantitats de calorias. També és cert, que des que un sector de la societat va decidir lluitar encontra d'aquest tipus de costum gastronòmica, la informació nutricional del menú es troba moltíssim més a l'abast de l'usuari que ho estava abans.
Crec que tot el món que conec, ha menjat alguna vegada en aquest tipus de restaurants, encara que hi ha alguns que sostenen que mai ho han trepitjat, em fa que menteixen.
Durant la gran depressió en els EUA (1930) un pare de família qualsevol, va perdre el seu lloc de treball en Nova Anglaterra, els seus fills Dick i Mac, nous graduats en secundària, eren àvids cercadors d'ocupació, però es van donar de nassos amb la agónica situació laboral que patien els americans.
Es van traslladar a l'estat de Califòrnia, com ho van fer molts altres, encara que solament van trobar ocupacions que no donaven per a viure.
En plena depressió, un tipus d'empresa molt peculiar, estava prenent cos, eren els "take away" per a cotxes, ja que els Californians que posseïen automòbils, no es baixaven d'ells en tot el dia.
Dick i Mac, eren els amos d'un petit lloc de "hot dogs" en l'extraradi dels Àngeles. Com bons emprenedors, no van deixar passar l'oportunitat de construir alguna cosa semblant al fenomen del que eren espectadors.
En tres anys van obrir prop del desert un restaurant de gegantesques finestres, en les quals es podia veure com es cuinaven els "perritos" des de l'exterior. Belles i joves cambreres servien el menjar als conductors, va ser el principi d'un imperi, al restaurant li van posar de nom "Mc Donald's".
El negoci prosperava, però els germans volien més i les teories d'Henry Ford suraven en l'aire com un suau perfum, els germans no deixaven d'embriagar-se d'ell.
Van decidir tancar el negoci i obrir-lo amb un nou aire més "fordista" , per a començar, la reducció del menú: solament "burgers", patates i batuts. D'aquesta manera, no necessitarien cuiners d'experiència, ja que qualsevol treballador ocuparia un lloc en la cadena de muntatge indiferent i d'aquesta manera baixar els costos de producció a mínims. Les "burgers" s'elaborarien amb estricta uniformitat, d'aquesta manera, les prepararien amb temps d'antelació. Altre avanç important, és que una vegada recollit el producte ja no hi havia de retorna-lo, els envasos eren de cartró (hi ha qui comenta que també el menjar), i les enlluernadores cambreres ja no estaven, les comandes es feien en una finestreta.
Tot això va donar com resultat un menú que costava el 50% menys que els dels competidors. Va ser increïble, tot el món volia anar a McDonald's, fins i tot altres restauradores, van muntar les seves pròpies concessions en altres llocs dels EUA.
Un bon dia va aparèixer un ric empresari, va visitar als germans i els va comprar els drets del negoci. Va ser llavors, quan la màquina va enlairar-se. Korc, que així es cridava l'empresari, posseïa una enginyeria, on es va descobrir com treure tota la carn possible de les restes dels ossos que utilitzaven per al menjar i van aprendre congelar-la amb nitrogen líquid. Va arribar a un acord amb una de les manufactureras més important del país perquè es fessin càrrec de les patates i així els seus treballadors no haurien de pelar-les.
Korc no va dubtar en renegociar amb els germans una de les clàusules dels drets de venda, i va assumir tota la companyia. En només tres anys, norteamérica estava poblada per 228 McDonald's . La globalització es va encarregar de la resta, la cadena es va expandir pel món, inclosa Àsia.
En 1971, els primers a rebre al gegant van ser els Japonesos, que ho esperaven amb gran expectació i en 1990 a Rússia i Xinesa que esperaven l'obertura amb ganes de provar aquest menjar típicament yanqui.
En l'actualitat McDonald's dóna mejar a 150.000 persones per dia. Una xifra inquietant, però real.
En alguns llibres de nutrició, es recomana consumir aquest tipus de menjar, una vegada al mes, ja que conté grans quantitats de calorias. També és cert, que des que un sector de la societat va decidir lluitar encontra d'aquest tipus de costum gastronòmica, la informació nutricional del menú es troba moltíssim més a l'abast de l'usuari que ho estava abans.
Crec que tot el món que conec, ha menjat alguna vegada en aquest tipus de restaurants, encara que hi ha alguns que sostenen que mai ho han trepitjat, em fa que menteixen.
martes, 4 de marzo de 2008
jo sol
La vida en el segle XXI és efervescent, exigent, plena de quefers i relacions. Som valorats en la mesura d'amb qui ens envoltem, qui són les nostres amistats i cap a on anem. Som ens que es relacionen, treballen i procrean, encara que no necessàriament fem les tres coses, però totes elles juguen un paper important en les nostres vides, i per les tres serem valorats, jutjats, odiats o estimats.
Les relacions entre els éssers humans, són peculiars, i milers de persones ens parlen de conducta, educació, amabilitat, amistat, amor, respecte... envers els altres. Això està molt bé, és perfecte i no trobo gens que objectar.
Però des de fa temps, ja ningú parla de la solitud... en primer lloc perquè la gent la relaciona amb alguna cosa dolent., de fet la sola paraula solitud, fa que ens recorri un calfred., (és curiós com hi ha paraules que romanen unides a sentiments) segon, la solitud es relaciona amb tristesa, desemparament, pena i sofriment., finalment, vam associar la solitud amb persones allunyades i fosques.
Entenem doncs que, la solitud que no es desitja porta aparellada el neguit i tristesa, i la que es busca i troba, genera animadversió davant els qual ens jutgen.
Llavors... el sentit de la solitud és sempre negatiu? No, vivim atrapats en una gran xarxa plena de tòpics errats.
La solitud, en ocasions, és un sentiment que neix dintre de nosaltres mateixos, es fa necessari, per múltiples factors i estic convençut que no hem de reprimir aquesta emoció.
Algunes vegades, quan estem envoltats de gent que ens parla contínuament, el nostre cervell s'esgota i necessita escapar, altres vegades, simplement és un desig que ve després d'un període de saturació. Si ho censurem, només pel què diran, serà una dolenta decisió. Ja que un persona, que és capaç d'enfrontar-se davant si mateixa i sortir victoriosa, té un terreny fèrtil al seu pas.
El moment de recolliment personal que deriva de la solitud, o d'estar a soloes, (si s'accepta l'eufemisme) es converteix en un cara a cara amb nosaltres, una experiència de la qual ningú podrà ensenyar-te ni aconsellar-te, on no val la maduresa i on únicament es rendeix comptes davant un mateix. La nuesa extrema, els secrets guardats en l'interior i l'ulterior, les nostres penes, misèries i baixees. tot surt a relluir, quan ens autojutgem.
Potser, algunes persones, es poden avaluar, mentre consumeixen una cigarreta, altres durant una nit i unes altres necessitaran tota una vida. Però totes elles, han decidit estar soles, encara que anés per un moment, per a posar les coses en ordre i actuar en conseqüència.
Les relacions entre els éssers humans, són peculiars, i milers de persones ens parlen de conducta, educació, amabilitat, amistat, amor, respecte... envers els altres. Això està molt bé, és perfecte i no trobo gens que objectar.
Però des de fa temps, ja ningú parla de la solitud... en primer lloc perquè la gent la relaciona amb alguna cosa dolent., de fet la sola paraula solitud, fa que ens recorri un calfred., (és curiós com hi ha paraules que romanen unides a sentiments) segon, la solitud es relaciona amb tristesa, desemparament, pena i sofriment., finalment, vam associar la solitud amb persones allunyades i fosques.
Entenem doncs que, la solitud que no es desitja porta aparellada el neguit i tristesa, i la que es busca i troba, genera animadversió davant els qual ens jutgen.
Llavors... el sentit de la solitud és sempre negatiu? No, vivim atrapats en una gran xarxa plena de tòpics errats.
La solitud, en ocasions, és un sentiment que neix dintre de nosaltres mateixos, es fa necessari, per múltiples factors i estic convençut que no hem de reprimir aquesta emoció.
Algunes vegades, quan estem envoltats de gent que ens parla contínuament, el nostre cervell s'esgota i necessita escapar, altres vegades, simplement és un desig que ve després d'un període de saturació. Si ho censurem, només pel què diran, serà una dolenta decisió. Ja que un persona, que és capaç d'enfrontar-se davant si mateixa i sortir victoriosa, té un terreny fèrtil al seu pas.
El moment de recolliment personal que deriva de la solitud, o d'estar a soloes, (si s'accepta l'eufemisme) es converteix en un cara a cara amb nosaltres, una experiència de la qual ningú podrà ensenyar-te ni aconsellar-te, on no val la maduresa i on únicament es rendeix comptes davant un mateix. La nuesa extrema, els secrets guardats en l'interior i l'ulterior, les nostres penes, misèries i baixees. tot surt a relluir, quan ens autojutgem.
Potser, algunes persones, es poden avaluar, mentre consumeixen una cigarreta, altres durant una nit i unes altres necessitaran tota una vida. Però totes elles, han decidit estar soles, encara que anés per un moment, per a posar les coses en ordre i actuar en conseqüència.
Per tant, crec que la solitud és bona, necessària, respectable i perquè no... vital.
Hi ha qui diu, que no està altre, dedicar-se vint minuts al dia per a preguntar-se, cap a on va... Ho heu fet alguna vegada?... és fantàstic el que es pot arribar un a respondre.
domingo, 2 de marzo de 2008
succint repàs de la societat actual
Quan els nostres avantpassats van descobrir el foc fa 400.000 anys, van trobar una mica més que un principi flamíger, van engegar una sèrie de processos desencadenants de la vida en família, els costums, el diàleg, la companyia... possiblement a la llar del foc.
Es va donar un d'aquests passos de gegant en la història de la humanitat. Sabem que les relacions entre els éssers humans, han millorat amb el pas del temps, vivim en l'època on està de moda el respecte, l'educació, els valors, l'ètica (amb excepcions) i es condemna de forma unànime la violència, les guerres, el masclisme i en definitiva, qualsevol acte que menyscabi els drets i llibertats inherents al ésser humà.
Assistim, no sense estupefacció, a un període de globalització irreversible, iniciat amb la finalitat de la guerra freda, la hegemonia dels EUA i el desig d'una justícia igualitària entre societats. I per si no fos poc, qui més i qui menys camina inquiet davant el saturat "canvi climàtic".
La societat del segle XXI és tremendament exigent, plena de cànons, regles, conductes, i de jurisprudència social. Vivim constantment a l'aguait de tabues i del que diran. Volem viure millor que el nostre veí i tenir millor qualitat de vida constantment. Aquesta societat consumista/devoradora, ens alecciona perquè mai sigui bastant, a deglutir en lloc de mejar, a dormir menys i gaudir més, i a més, ens distorsiona la nostra realitat objectiva.
Un dels problemes greus, és la falsa sensació de felicitat i llibertat adherida al materialisme i mercantilisme. Compri vostè un tot-terreny i serà lliure, compri una xalet amb piscina privada i saló de te i serà feliç, compri aquest "mp3" cent euros més car i serà vostè el millor de tots. Sense oblidar el període vacacional, l'inexcusable hàbit de "des-con-nec-tar", però no en platja o forest autòcton, sinó com més lluny millor. Si és menester demanar un crèdit per a anar a un llunyà confí ho demanem tu!, que per a això treballem!. Som capaços d'engegar la paradoxa de: comprar televisors de 6.000 euros per a veure pel·lícules baixades d'internet, plenes de píxels, que es veuen malament!. Durant els últims 10 anys, hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats, i això, com no, té un preu.
No hem de deixar d'un costat, l'acceleració a la qual ens veiem sotmesos dia a dia. Cada vegada hi ha més coses que fer, però menys temps per a desenvolupar-les. El que resulta una dolenta combinació, doncs acabem fent malament tot el que ens proposem i seguim tenint aquesta sensació d'aclaparament. Una de les coses que més m'alarma, és aquest corrent contemporani que es basa en la llei del mínim esforç en el treball. Aquesta famosa frase: Jo l'única cosa que vull, és que toqui el xiulet i em vaig a casa. Error de forma i modus, com indica el catedràtic de Psiquiatria Enrique Rojas: Feix del teu treball, una obra d'art... Però clar, de qualsevol treball!, no és necessari ésser Pablo Picasso. Està completament demostrat que, un home feliç en el seu treball és un home feliç, ja que el treball forma un pilar bàsic en el nostre desenvolupament personal. d'Igual manera que el treball en la nostra societat actual, fa les vegades de vàlvula d'escapi, també acaba impregnant la nostra forma de ser.
Sintetitzant, diria que tot gira a l'intent de voler ser millors, però a costa dels altres, a saber, fent ostentació de l'obtingut i sent cada dia menys humils. No vull dir que tots siguem així, el millor és adonar-se que un no vol ser així.
Ens hem passat d'estació... la solució no és arribar al final del trajecte i agafar el tren de tornada, sinó baixar-se en la següent estació.
Podríem seguir amb les característiques de la nostra societat, però no crec que tinga que estendre'm més, l'única cosa que pretenc és estimular el pensament de l'àvid lector, davant aquesta realitat. Uns minuts de meditació, que segur no molestaran. Tret que tinguis la solució a un d'aquests problemes que et plantejo. Si és aquest el cas, has de fer cap ara mateix.
Es va donar un d'aquests passos de gegant en la història de la humanitat. Sabem que les relacions entre els éssers humans, han millorat amb el pas del temps, vivim en l'època on està de moda el respecte, l'educació, els valors, l'ètica (amb excepcions) i es condemna de forma unànime la violència, les guerres, el masclisme i en definitiva, qualsevol acte que menyscabi els drets i llibertats inherents al ésser humà.
Assistim, no sense estupefacció, a un període de globalització irreversible, iniciat amb la finalitat de la guerra freda, la hegemonia dels EUA i el desig d'una justícia igualitària entre societats. I per si no fos poc, qui més i qui menys camina inquiet davant el saturat "canvi climàtic".
La societat del segle XXI és tremendament exigent, plena de cànons, regles, conductes, i de jurisprudència social. Vivim constantment a l'aguait de tabues i del que diran. Volem viure millor que el nostre veí i tenir millor qualitat de vida constantment. Aquesta societat consumista/devoradora, ens alecciona perquè mai sigui bastant, a deglutir en lloc de mejar, a dormir menys i gaudir més, i a més, ens distorsiona la nostra realitat objectiva.
Un dels problemes greus, és la falsa sensació de felicitat i llibertat adherida al materialisme i mercantilisme. Compri vostè un tot-terreny i serà lliure, compri una xalet amb piscina privada i saló de te i serà feliç, compri aquest "mp3" cent euros més car i serà vostè el millor de tots. Sense oblidar el període vacacional, l'inexcusable hàbit de "des-con-nec-tar", però no en platja o forest autòcton, sinó com més lluny millor. Si és menester demanar un crèdit per a anar a un llunyà confí ho demanem tu!, que per a això treballem!. Som capaços d'engegar la paradoxa de: comprar televisors de 6.000 euros per a veure pel·lícules baixades d'internet, plenes de píxels, que es veuen malament!. Durant els últims 10 anys, hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats, i això, com no, té un preu.
No hem de deixar d'un costat, l'acceleració a la qual ens veiem sotmesos dia a dia. Cada vegada hi ha més coses que fer, però menys temps per a desenvolupar-les. El que resulta una dolenta combinació, doncs acabem fent malament tot el que ens proposem i seguim tenint aquesta sensació d'aclaparament. Una de les coses que més m'alarma, és aquest corrent contemporani que es basa en la llei del mínim esforç en el treball. Aquesta famosa frase: Jo l'única cosa que vull, és que toqui el xiulet i em vaig a casa. Error de forma i modus, com indica el catedràtic de Psiquiatria Enrique Rojas: Feix del teu treball, una obra d'art... Però clar, de qualsevol treball!, no és necessari ésser Pablo Picasso. Està completament demostrat que, un home feliç en el seu treball és un home feliç, ja que el treball forma un pilar bàsic en el nostre desenvolupament personal. d'Igual manera que el treball en la nostra societat actual, fa les vegades de vàlvula d'escapi, també acaba impregnant la nostra forma de ser.
Sintetitzant, diria que tot gira a l'intent de voler ser millors, però a costa dels altres, a saber, fent ostentació de l'obtingut i sent cada dia menys humils. No vull dir que tots siguem així, el millor és adonar-se que un no vol ser així.
Ens hem passat d'estació... la solució no és arribar al final del trajecte i agafar el tren de tornada, sinó baixar-se en la següent estació.
Podríem seguir amb les característiques de la nostra societat, però no crec que tinga que estendre'm més, l'única cosa que pretenc és estimular el pensament de l'àvid lector, davant aquesta realitat. Uns minuts de meditació, que segur no molestaran. Tret que tinguis la solució a un d'aquests problemes que et plantejo. Si és aquest el cas, has de fer cap ara mateix.
La meva lluita
Diuen que el millor moment de les coses és quan encara no han passat, possiblement estiguem davant d'un axioma universal, què passa quan toquem el zenit?
Immediatament goig, és clar, però després... Una vegada trobem el nostre objectiu, la lluita acaba irremeiablement, el nostre cos està cansat i necessita repòs, com el guerrer després de la contesa. Però el descans no ha de ser perllongat, doncs més ràpid s'acostuma un al sotsobre que a la baralla. Ràpidament localitzarem altre objectiu i traçarem els detalls del nostre pròxim pla.
Però l'home és malfeiner per naturalesa, des de nounat li satisfan amb tot el que necessita, li cobrixen quan referma el fred i li alimenten diverses vegades al dia. I això passa cada vegada durant més temps, convertint-lo en un malapte, allunyat del món bel·ligerant, que és el reial.
La falta d'estímuls han minvat els seus instints, com gat vell, al que tota la vida li han posat el menjar, ja no caçarà ratolins, a tot estirar, jugarà amb ells.
Hem d'evitar aquesta conversió, que només ens portarà misèries i baixesses, i la conseqüent distorsió de la realitat, deformada pels regals i la benevolència que hem rebut des de nens.
La lluita per un objectiu, és una de les coses més grans que un ésser humà pot emprendre, notar com a poc a poc convergeix cap al seu zenit és una experiència enriquidora i plena de satisfacció.
La lluita ens mantindrà en tensió, vívids i preparats per a l'avenir. Quan deixem de lluitar estarem morts...
Encara que morirem de totes maneres, això és cert, però si la mort arriba, que ens trobi lliurant, la nostra penúltima batalla. I que millor honra per a un difunt, que se li recordi com un lluitador que tant la victòria com la derrota li feien més fort.
Brian Tracy en el seu llibre "Màxima eficàcia" apunta una gran reflexió: Si segueixo així, on estaré dintre d'un any?
Immediatament goig, és clar, però després... Una vegada trobem el nostre objectiu, la lluita acaba irremeiablement, el nostre cos està cansat i necessita repòs, com el guerrer després de la contesa. Però el descans no ha de ser perllongat, doncs més ràpid s'acostuma un al sotsobre que a la baralla. Ràpidament localitzarem altre objectiu i traçarem els detalls del nostre pròxim pla.
Però l'home és malfeiner per naturalesa, des de nounat li satisfan amb tot el que necessita, li cobrixen quan referma el fred i li alimenten diverses vegades al dia. I això passa cada vegada durant més temps, convertint-lo en un malapte, allunyat del món bel·ligerant, que és el reial.
La falta d'estímuls han minvat els seus instints, com gat vell, al que tota la vida li han posat el menjar, ja no caçarà ratolins, a tot estirar, jugarà amb ells.
Hem d'evitar aquesta conversió, que només ens portarà misèries i baixesses, i la conseqüent distorsió de la realitat, deformada pels regals i la benevolència que hem rebut des de nens.
La lluita per un objectiu, és una de les coses més grans que un ésser humà pot emprendre, notar com a poc a poc convergeix cap al seu zenit és una experiència enriquidora i plena de satisfacció.
La lluita ens mantindrà en tensió, vívids i preparats per a l'avenir. Quan deixem de lluitar estarem morts...
Encara que morirem de totes maneres, això és cert, però si la mort arriba, que ens trobi lliurant, la nostra penúltima batalla. I que millor honra per a un difunt, que se li recordi com un lluitador que tant la victòria com la derrota li feien més fort.
Brian Tracy en el seu llibre "Màxima eficàcia" apunta una gran reflexió: Si segueixo així, on estaré dintre d'un any?
el menyscapte del perdó
Imaginem que la nostra vida és com una gran paret que s'alça vertical. Nosaltres fem les vegades d'obrer, posant amb cura les pedres que aniran formant-la.
Des de la nostra infància, fins a l'arribada de la maduresa, van ser els nostres pares els quals ens tiraven una mà en la construcció del que llavors era una simple tàpia. Però els seus sòlids fonaments, la van convertir en un autèntic mur de contenció.
Una vegada arribats a l'emancipació personal, som cadascun de nosaltres, els quals edifiquem la nostra pròpia paret, cometent nombrosos errors, però també encaixant peces a la perfecció., la nostra obra serà el nostre llegat, que ens deixem a nosaltres mateixos.
Les roques subministrades, són les experiències que tenim al llarg de la nostra existència , algunes robustes, valgudes per a suportar el pes de l'enorme construcció. Però, en ocasions, algú ens llança una pedra feble, com feta guix. Uns dels problemes que ens trobem en aquesta labor, és la impossibilitat de tornar enrere per a esmenar un error, el temps passa davant nosaltres, però mai retrocedirà. No tindrem altra oportunitat de recolocar aquesta pedra, que fa joc, que no encaixa.
Aquesta peça és un residu que queda per a sempre... és el perdó, l'acte de perdonar una ofensa. Quan perdonem una acció que hem sofert nosaltres, encara que l'indult sigui veritable, el menyscapte produït és un residu que s'allotjarà en alguna part de la nostra paret. Amb el perill inherent que comporta...ensorrada. Ja que, encara havent eximit de culpa al proïsme, sempre recordem en el nostre fòrum intern, l'acció que contra nosaltres va succeir. A saber, el perdó difícilment pot ser veritable quan ens ataca de ple en alguns dels nostres punts febles, quan això ocorre, encara que intentem oblidar, aquest germen pot florir en qualsevol moment.
No obstant això, la capacitat de perdonar, és exclusiva de la raça humana i necessària per a arribar a l'etapa de maduresa psíquica, que no arribarà si vam viure només de les bones intencions. La nostra paret necessita proves, per a saber si és sòlida.
Des de la nostra infància, fins a l'arribada de la maduresa, van ser els nostres pares els quals ens tiraven una mà en la construcció del que llavors era una simple tàpia. Però els seus sòlids fonaments, la van convertir en un autèntic mur de contenció.
Una vegada arribats a l'emancipació personal, som cadascun de nosaltres, els quals edifiquem la nostra pròpia paret, cometent nombrosos errors, però també encaixant peces a la perfecció., la nostra obra serà el nostre llegat, que ens deixem a nosaltres mateixos.
Les roques subministrades, són les experiències que tenim al llarg de la nostra existència , algunes robustes, valgudes per a suportar el pes de l'enorme construcció. Però, en ocasions, algú ens llança una pedra feble, com feta guix. Uns dels problemes que ens trobem en aquesta labor, és la impossibilitat de tornar enrere per a esmenar un error, el temps passa davant nosaltres, però mai retrocedirà. No tindrem altra oportunitat de recolocar aquesta pedra, que fa joc, que no encaixa.
Aquesta peça és un residu que queda per a sempre... és el perdó, l'acte de perdonar una ofensa. Quan perdonem una acció que hem sofert nosaltres, encara que l'indult sigui veritable, el menyscapte produït és un residu que s'allotjarà en alguna part de la nostra paret. Amb el perill inherent que comporta...ensorrada. Ja que, encara havent eximit de culpa al proïsme, sempre recordem en el nostre fòrum intern, l'acció que contra nosaltres va succeir. A saber, el perdó difícilment pot ser veritable quan ens ataca de ple en alguns dels nostres punts febles, quan això ocorre, encara que intentem oblidar, aquest germen pot florir en qualsevol moment.
No obstant això, la capacitat de perdonar, és exclusiva de la raça humana i necessària per a arribar a l'etapa de maduresa psíquica, que no arribarà si vam viure només de les bones intencions. La nostra paret necessita proves, per a saber si és sòlida.
24 hores de patiment d'un home
acte 1 vigília
Em trobava en el moment just abans d'aixecar-me, ho pressentia, escoltava veus que venien de lluny, que creixien a l'ambient. No arribava a entendre el seu significat, però les pressentia humanes... semblaven feliços...
Una incipient punxada, començava a instal·lar-se sota el meu cuir cabellut, travessava l'embull en el que el meu cervell s'havia convertit i al seu pas sol deixava inflamació.
Ja gairebé podia obrir els ulls, almenys, tenia consciència que potencialment podia fer-ho, encara que arribar a l'acte seria inútil, ja que una llum encegadora m'esperava, una centelleig que envaïa l'habitacle on es trobava el meu cos, una refulgencia tan forta, que s'intuïa amb els ulls tancats.
Començava a ensamblar pensaments, els primers van ser, d'un temerós sentiment de repugnància cap al meu mateix. Doncs vaig començar a comprendre el meu malaltís estat.
Davant l'absoluta sequedat de la meva boca, vaig començar a segregar saliba, que era inútil davant tanta sequedat. La meva llengua es va quedar uns segons pegada al paladar.
Vaig pensar en aigua, clara i neta, freda i abundant, vaig pensar en un riu nounat, em vaig veure allí, en el massís, bevent aquest líquid de Déus, tremenda delícia per als meus sentits...
Desitjava amb totes les meves forces estar en aquest idíl·lic paratge, però per a aconseguir-lo, primer necessitava saber on estava, i això passava inexorablement per obrir els ulls.
Em trobava en el moment just abans d'aixecar-me, ho pressentia, escoltava veus que venien de lluny, que creixien a l'ambient. No arribava a entendre el seu significat, però les pressentia humanes... semblaven feliços...
Una incipient punxada, començava a instal·lar-se sota el meu cuir cabellut, travessava l'embull en el que el meu cervell s'havia convertit i al seu pas sol deixava inflamació.
Ja gairebé podia obrir els ulls, almenys, tenia consciència que potencialment podia fer-ho, encara que arribar a l'acte seria inútil, ja que una llum encegadora m'esperava, una centelleig que envaïa l'habitacle on es trobava el meu cos, una refulgencia tan forta, que s'intuïa amb els ulls tancats.
Començava a ensamblar pensaments, els primers van ser, d'un temerós sentiment de repugnància cap al meu mateix. Doncs vaig començar a comprendre el meu malaltís estat.
Davant l'absoluta sequedat de la meva boca, vaig començar a segregar saliba, que era inútil davant tanta sequedat. La meva llengua es va quedar uns segons pegada al paladar.
Vaig pensar en aigua, clara i neta, freda i abundant, vaig pensar en un riu nounat, em vaig veure allí, en el massís, bevent aquest líquid de Déus, tremenda delícia per als meus sentits...
Desitjava amb totes les meves forces estar en aquest idíl·lic paratge, però per a aconseguir-lo, primer necessitava saber on estava, i això passava inexorablement per obrir els ulls.
sábado, 1 de marzo de 2008
les idees perdudes
Sempre he pensat, que l'ésser humà, té infinites capacitats per a computar dades, retenir informació, i en ocasions, recordar moments estranys. Alguns, no es guarden connexió, uns altres estan lligats de manera intrínseca a un tacte, olor o sabor.
De tots aquests records emmagatzemats, alguns amb el temps es fragmentaran i se'ns mostraran llunyans i incolors, com un vague record d'un temps que va anar. Inexorablement un dia cauran en l'abisme de les idees mortes, seran només record del record.
Es perden realment?... o potser fluïxen immerses en un vetuste magma del que és impossible escapar.
Potser, una d'elles, aquesta idea especial, que durant tant temps ens va guiar, es trobi en el tumultuós i agònic oceà de les idees perdudes, sucumbint a l'horrible calor, que intenta desintegrar-les per a sempre. En un últim moment, abans d'expirar, quan només li quedava un últim alè, es va faixar de les flames i es va encimbellar cap al fulgor d'un salt titànic. La seva pròpia força inherent li propulsó cap al lloc ideal, d'on mai va haver de sortir.
A l'arribar al vast altiplà de les idees fèrtils i joves es va mostrar exultant, amb ganes de mostrar el seu ímpetu otrora obtinguda.
El que ella no sabia, és que el seu pas per l'oblit incandescent l'havia cercenat de manera abominable. I que en el temps que ella es va absentar, unes altres van ocupar el seu lloc, eficaços i vigoroses. No quedava lloc per a una esgrogueïda idea com ella, que encara que és la seva lluita va saber mantenir-se impertérrita, quedava condemnada a la pastura de les flames.
De tots aquests records emmagatzemats, alguns amb el temps es fragmentaran i se'ns mostraran llunyans i incolors, com un vague record d'un temps que va anar. Inexorablement un dia cauran en l'abisme de les idees mortes, seran només record del record.
Es perden realment?... o potser fluïxen immerses en un vetuste magma del que és impossible escapar.
Potser, una d'elles, aquesta idea especial, que durant tant temps ens va guiar, es trobi en el tumultuós i agònic oceà de les idees perdudes, sucumbint a l'horrible calor, que intenta desintegrar-les per a sempre. En un últim moment, abans d'expirar, quan només li quedava un últim alè, es va faixar de les flames i es va encimbellar cap al fulgor d'un salt titànic. La seva pròpia força inherent li propulsó cap al lloc ideal, d'on mai va haver de sortir.
A l'arribar al vast altiplà de les idees fèrtils i joves es va mostrar exultant, amb ganes de mostrar el seu ímpetu otrora obtinguda.
El que ella no sabia, és que el seu pas per l'oblit incandescent l'havia cercenat de manera abominable. I que en el temps que ella es va absentar, unes altres van ocupar el seu lloc, eficaços i vigoroses. No quedava lloc per a una esgrogueïda idea com ella, que encara que és la seva lluita va saber mantenir-se impertérrita, quedava condemnada a la pastura de les flames.
d'un país en flames
Cada nit els cossos es cremaven en una foguera de propòsits incerts, inflamats en paraules, com braços que s'agiten. La seguretat il·lusòria del present s'esvaïa, fugint de rellotges de xifra incomprensible. Ni casa ni terra.
El viatge és un vaivé de la por a l'alegria, de la insensatesa a un estrany coneixement, aliè, sense límits. Tan aviat el passat feia girar les seves amenaces com pal de cec sobre els nostres caps, com la fosca presència d'un ésser futur pressionava en el nostre interior amb dits negres, real com l'espai que no podrem abastar mai.
El viatge és una guerra que no va acabar en el seu moment. Ciutats que els ulls no van retenir al passar i malgrat tot van deixar una petjada secreta i inesborrable. Camps cremant a banda i banda de la carretera. Rostres entre flames, desconeguts o familiars, fent senyals a la passió. Com fotografies, records ja del que no encara ha succeït.
Les fotos són foc també per als ulls, amb aquesta fixesa enrarida. La música serà més fidel que les paraules quan no amagui paraules mai nomenades.
La música és la alquimia dels cossos. Al foc doncs les fotos. I els cossos, al foc, que fertilitza les terres àrides i espinoses. Els fills de la passió creixeran amb un estigma inesborrable en el front.
Però qui reconeixerà el rostre del que regressa d'un país en flames, per a donar vida a l'ordre que va aprendre en el caos?
Text extret del lp "d'un país en flames" Ràdio Futura 1985.
El viatge és un vaivé de la por a l'alegria, de la insensatesa a un estrany coneixement, aliè, sense límits. Tan aviat el passat feia girar les seves amenaces com pal de cec sobre els nostres caps, com la fosca presència d'un ésser futur pressionava en el nostre interior amb dits negres, real com l'espai que no podrem abastar mai.
El viatge és una guerra que no va acabar en el seu moment. Ciutats que els ulls no van retenir al passar i malgrat tot van deixar una petjada secreta i inesborrable. Camps cremant a banda i banda de la carretera. Rostres entre flames, desconeguts o familiars, fent senyals a la passió. Com fotografies, records ja del que no encara ha succeït.
Les fotos són foc també per als ulls, amb aquesta fixesa enrarida. La música serà més fidel que les paraules quan no amagui paraules mai nomenades.
La música és la alquimia dels cossos. Al foc doncs les fotos. I els cossos, al foc, que fertilitza les terres àrides i espinoses. Els fills de la passió creixeran amb un estigma inesborrable en el front.
Però qui reconeixerà el rostre del que regressa d'un país en flames, per a donar vida a l'ordre que va aprendre en el caos?
Text extret del lp "d'un país en flames" Ràdio Futura 1985.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
