24 hores de patiment d'un home

acte 1 vigília

Em trobava en el moment just abans d'aixecar-me, ho pressentia, escoltava veus que venien de lluny, que creixien a l'ambient. No arribava a entendre el seu significat, però les pressentia humanes... semblaven feliços...

Una incipient punxada, començava a instal·lar-se sota el meu cuir cabellut, travessava l'embull en el que el meu cervell s'havia convertit i al seu pas sol deixava inflamació.
Ja gairebé podia obrir els ulls, almenys, tenia consciència que potencialment podia fer-ho, encara que arribar a l'acte seria inútil, ja que una llum encegadora m'esperava, una centelleig que envaïa l'habitacle on es trobava el meu cos, una refulgencia tan forta, que s'intuïa amb els ulls tancats.

Començava a ensamblar pensaments, els primers van ser, d'un temerós sentiment de repugnància cap al meu mateix. Doncs vaig començar a comprendre el meu malaltís estat.
Davant l'absoluta sequedat de la meva boca, vaig començar a segregar saliba, que era inútil davant tanta sequedat. La meva llengua es va quedar uns segons pegada al paladar.

Vaig pensar en aigua, clara i neta, freda i abundant, vaig pensar en un riu nounat, em vaig veure allí, en el massís, bevent aquest líquid de Déus, tremenda delícia per als meus sentits...
Desitjava amb totes les meves forces estar en aquest idíl·lic paratge, però per a aconseguir-lo, primer necessitava saber on estava, i això passava inexorablement per obrir els ulls.