les idees perdudes

Sempre he pensat, que l'ésser humà, té infinites capacitats per a computar dades, retenir informació, i en ocasions, recordar moments estranys. Alguns, no es guarden connexió, uns altres estan lligats de manera intrínseca a un tacte, olor o sabor.

De tots aquests records emmagatzemats, alguns amb el temps es fragmentaran i se'ns mostraran llunyans i incolors, com un vague record d'un temps que va anar. Inexorablement un dia cauran en l'abisme de les idees mortes, seran només record del record.
Es perden realment?... o potser fluïxen immerses en un vetuste magma del que és impossible escapar.

Potser, una d'elles, aquesta idea especial, que durant tant temps ens va guiar, es trobi en el tumultuós i agònic oceà de les idees perdudes, sucumbint a l'horrible calor, que intenta desintegrar-les per a sempre. En un últim moment, abans d'expirar, quan només li quedava un últim alè, es va faixar de les flames i es va encimbellar cap al fulgor d'un salt titànic. La seva pròpia força inherent li propulsó cap al lloc ideal, d'on mai va haver de sortir.
A l'arribar al vast altiplà de les idees fèrtils i joves es va mostrar exultant, amb ganes de mostrar el seu ímpetu otrora obtinguda.

El que ella no sabia, és que el seu pas per l'oblit incandescent l'havia cercenat de manera abominable. I que en el temps que ella es va absentar, unes altres van ocupar el seu lloc, eficaços i vigoroses. No quedava lloc per a una esgrogueïda idea com ella, que encara que és la seva lluita va saber mantenir-se impertérrita, quedava condemnada a la pastura de les flames.