bellesa transeünt

Quan et vaig veure arribar des de lluny, vaig saber en aquest precís moment que series meua. La teva impressionant figura, perfectament traçada, que s'enfocava més i més a cada pas, fregava la perfecció davant els meus ulls. El teu caminar solitari i convergent i la teva mirada a l'horitzó, deixava entreveure els no pocs pensaments que tramaves; irradiant seguretat, emancipació, destinació. Tot el que una persona insegura com jo necessitava i tot el que estava disposat a prendre.
Primer doncs, em vaig enamorar de la teva personalitat, tan vívida, tan forta, tan misteriosa, encara no coneguda per mi, pressentia el nostre esdevenir feliç, que al cap i a la fi, és l'unic que únic que vull. Seguies acostant-te, ja podia veure la teva cara neta i pura. Vaig deixar d'imaginar i vaig passar a contemplar-te, es van disparar sentiments nerviosos, la química començava a actuar, et tenia tan prop que podia notar-te, olorar-te, escoltar-te...
Vaig Poder admirar la teva forma de vestir, tan moderna i moderada alhora, les teves formes que desitjava esculturals, tot en tu era bellesa. Estaves a centímetres de mi, cara a cara, i vaig comprovar que tot era perfecte, tot quant vaig imaginar, i pot entendre la certesa de la capritxós destí que ens havia posat als dos aquí i ara, per a sempre. Llavors vaig construir en el meu pensament la imatge dels nostres cossos embullats, cedint-nos amor continu, fent de racons abismes, de silencis secrets, de mirades desitjos. Vaig imaginar tota una vida, la immensitat en segons, ho vaig pensar tot, ho vaig abastar amb tu...
El teu braç sobre el meu braç, aquest tènue cop, em va retornar al camí, em va portar de tornada de la meva abstracció. Perdó, em vas dir, per a descobrir aleshores lo més bell que fins ara els meus ulls havien contemplat, el teu somriure, albor del matí, llum incessant, sinceritat i desig. Però va ser tan efímera, que tot just em va donar temps d'assimilar-la. Vas decidir marxar-te, sense previ avís. Potser un càstig a la meva estupefacció contemplativa?
Va ocórrer tot tan ràpid, que no podia articular paraula alguna, ja que un dolor que començava en la boca del estómec va començar propagant-se ràpidament pel meu pit fins a desembocar en la meva gola... ens vam tocar, vam parlar, ens varem mirar, et desitgí, et vaig voler...
Però em vas abandonar, tal com vas venir, et vas anar, silenciosament, donant-me l'esquena, sense dir si més no adéu. Cruel comiat, sec, impròpia d'una relació com la nostra. Era tant el que havíem passat, que em resistia a pensar que solament altre atzar del destí ens tornaria a unir. Vaig esperar fins al final, estoicament en la soletat del camí, volia veure com desapareixies, volia veure que no havia ningú entre tu i jo, només el destí, només el temps, només l'eternitat, només les hores que conto fins que torni a veure't... tal vegada demà, tal vegada mai. Bellesa transeünt, torna aviat.