Les relacions entre els éssers humans, són peculiars, i milers de persones ens parlen de conducta, educació, amabilitat, amistat, amor, respecte... envers els altres. Això està molt bé, és perfecte i no trobo gens que objectar.
Però des de fa temps, ja ningú parla de la solitud... en primer lloc perquè la gent la relaciona amb alguna cosa dolent., de fet la sola paraula solitud, fa que ens recorri un calfred., (és curiós com hi ha paraules que romanen unides a sentiments) segon, la solitud es relaciona amb tristesa, desemparament, pena i sofriment., finalment, vam associar la solitud amb persones allunyades i fosques.
Entenem doncs que, la solitud que no es desitja porta aparellada el neguit i tristesa, i la que es busca i troba, genera animadversió davant els qual ens jutgen.
Llavors... el sentit de la solitud és sempre negatiu? No, vivim atrapats en una gran xarxa plena de tòpics errats.
La solitud, en ocasions, és un sentiment que neix dintre de nosaltres mateixos, es fa necessari, per múltiples factors i estic convençut que no hem de reprimir aquesta emoció.
Algunes vegades, quan estem envoltats de gent que ens parla contínuament, el nostre cervell s'esgota i necessita escapar, altres vegades, simplement és un desig que ve després d'un període de saturació. Si ho censurem, només pel què diran, serà una dolenta decisió. Ja que un persona, que és capaç d'enfrontar-se davant si mateixa i sortir victoriosa, té un terreny fèrtil al seu pas.
El moment de recolliment personal que deriva de la solitud, o d'estar a soloes, (si s'accepta l'eufemisme) es converteix en un cara a cara amb nosaltres, una experiència de la qual ningú podrà ensenyar-te ni aconsellar-te, on no val la maduresa i on únicament es rendeix comptes davant un mateix. La nuesa extrema, els secrets guardats en l'interior i l'ulterior, les nostres penes, misèries i baixees. tot surt a relluir, quan ens autojutgem.
Potser, algunes persones, es poden avaluar, mentre consumeixen una cigarreta, altres durant una nit i unes altres necessitaran tota una vida. Però totes elles, han decidit estar soles, encara que anés per un moment, per a posar les coses en ordre i actuar en conseqüència.
Per tant, crec que la solitud és bona, necessària, respectable i perquè no... vital.
Hi ha qui diu, que no està altre, dedicar-se vint minuts al dia per a preguntar-se, cap a on va... Ho heu fet alguna vegada?... és fantàstic el que es pot arribar un a respondre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario