La meva lluita

Diuen que el millor moment de les coses és quan encara no han passat, possiblement estiguem davant d'un axioma universal, què passa quan toquem el zenit?

Immediatament goig, és clar, però després... Una vegada trobem el nostre objectiu, la lluita acaba irremeiablement, el nostre cos està cansat i necessita repòs, com el guerrer després de la contesa. Però el descans no ha de ser perllongat, doncs més ràpid s'acostuma un al sotsobre que a la baralla. Ràpidament localitzarem altre objectiu i traçarem els detalls del nostre pròxim pla.

Però l'home és malfeiner per naturalesa, des de nounat li satisfan amb tot el que necessita, li cobrixen quan referma el fred i li alimenten diverses vegades al dia. I això passa cada vegada durant més temps, convertint-lo en un malapte, allunyat del món bel·ligerant, que és el reial.
La falta d'estímuls han minvat els seus instints, com gat vell, al que tota la vida li han posat el menjar, ja no caçarà ratolins, a tot estirar, jugarà amb ells.
Hem d'evitar aquesta conversió, que només ens portarà misèries i baixesses, i la conseqüent distorsió de la realitat, deformada pels regals i la benevolència que hem rebut des de nens.

La lluita per un objectiu, és una de les coses més grans que un ésser humà pot emprendre, notar com a poc a poc convergeix cap al seu zenit és una experiència enriquidora i plena de satisfacció.
La lluita ens mantindrà en tensió, vívids i preparats per a l'avenir. Quan deixem de lluitar estarem morts...

Encara que morirem de totes maneres, això és cert, però si la mort arriba, que ens trobi lliurant, la nostra penúltima batalla. I que millor honra per a un difunt, que se li recordi com un lluitador que tant la victòria com la derrota li feien més fort.

Brian Tracy en el seu llibre "Màxima eficàcia" apunta una gran reflexió: Si segueixo així, on estaré dintre d'un any?