Maleïda calor aclaparant, que no em deixa pensar,
massa llum al voltant, que no puc ni mirar.
El meu alé torba encara més l'ambient,
estrany edor que ix de mi.
No hi ha llum al final de túnel,
si no hi ha túnel i tot és llum.
Ja vaig passar abans per ací,
potser estiga tornant sobre les meues petjades.
I no hi ha ningú ací que puga ajudar-me,
d'alliberar-me de la pastura de les flames.
Ja sóc com vosaltres,
ja hi som.
només em queda una esquinçadora espera,
De relliscosos i bells moviments.
Fins que algú nouvingut gose a entrar
Però fa tanta calor ací...
miércoles, 17 de diciembre de 2008
martes, 16 de diciembre de 2008
Caverna XXI
Quan tecleges coses a l'ordinador
i viatges per dins de la informació
les llums de la pantalla il·luminaran l'habitació
i la rèmora del temps acceptarà la seua condició.
Cares desconegudes passen a tot estrop
viatgers errants de la degradació
jeuen en el seu hàbitat esperant redempció
tu seràs com ells, seràs com jo.
La plantes emergeixen de dins de la construcció
s'aferren a la vida causant estupor
la nostra ment tumefacta no contempla aquesta opció
és més fàcil viure en l'error.
Pres de la facilitat il·lusòria
cada matí et preguntes
si avui és ahir, gens ha canviat, sempre és igual.
i viatges per dins de la informació
les llums de la pantalla il·luminaran l'habitació
i la rèmora del temps acceptarà la seua condició.
Cares desconegudes passen a tot estrop
viatgers errants de la degradació
jeuen en el seu hàbitat esperant redempció
tu seràs com ells, seràs com jo.
La plantes emergeixen de dins de la construcció
s'aferren a la vida causant estupor
la nostra ment tumefacta no contempla aquesta opció
és més fàcil viure en l'error.
Pres de la facilitat il·lusòria
cada matí et preguntes
si avui és ahir, gens ha canviat, sempre és igual.
El mite de la creïlla bullida
Conten que fa temps, un jove estava amb els seus amics passant-se'l bé i li va començar a entrar somni. Va pensar que podria quedar-se més temps o que podria anar-se a casa a descansar. Realment, quan ens divertim i ens entra somni, ens fastigueja un poc, ja que en realitat el que de debò volem és aprofitar el temps amb els nostres. Aquest xic, tenia algun que altre motiu per a voler anar-se a casa, allí li esperava una creïlla bullida que la seua mare li havia preparat hores abans. Va comentar als seus amics que es marxava, ells li van dir que per què, que quina era la raó. Ell, llepan-se pel futur menjar, va dir que a casa tenia una creïlla esperant-li i que volia menjar-se-la abans de dormir. El seu amics van riure, òbviament no comprenien el que "el mite de la creïlla bullida" atresorava en el seu interior. Finalment, el nostre amic es va marxar a casa, i com va dir, es va menjar molt feliçment la seua creïlla abans de ficar-se al llit.
La grandesa que tanca aquest mite és inabastable, és en síntesi l'ésser feliç d'un mateix. El mite de la creïlla bullida exalta la condició d'un ésser humà humil, pragmàtic i auster. La incalculable potència d'un home que és capaç de ser feliç menjant-se un creïlla, les possibilitats infinites d'aquest fet duu adherides és el tot; si un home pot ser feliç amb un concepte tan primitiu, pot ser-lo amb qualsevol cosa. No li serà difícil gaudir davant qualsevol plaer.
És possible que poca gent comprenga aquest mite, és més, en la societat en la qual vivim quasi ningú li pararà esment. Aquest és el problema, les nostres metes estan massa altes i la consecució de la felicitat és cada dia més embolicada, més cara, més difícil... i a més no tenim temps d'aconseguir-la. És complex sentir-se identificat amb el mite, però no per això hem d'ignorar-lo. Aconseguir menuts plaers és una felicitat contínua, que mai acaba, infinita. Intentem ser feliços amb el mínim i arribarem al màxim. Pensen en això, mediten, imaginen-se degustant una creïlla bullida, el seu sabor, la seua sensació la seua grandesa.
El més curiós d'aquest mite és que és real, que existeix un home al que conec que és feliç menjant creïlles bullides. En ocasions, les lliçons més importants de la vida no romanen escrites, no les dicta un mestre, estan tan prop que si no parem esment pot ser que passen al capdavall del nostre enteniment.
La grandesa que tanca aquest mite és inabastable, és en síntesi l'ésser feliç d'un mateix. El mite de la creïlla bullida exalta la condició d'un ésser humà humil, pragmàtic i auster. La incalculable potència d'un home que és capaç de ser feliç menjant-se un creïlla, les possibilitats infinites d'aquest fet duu adherides és el tot; si un home pot ser feliç amb un concepte tan primitiu, pot ser-lo amb qualsevol cosa. No li serà difícil gaudir davant qualsevol plaer.
És possible que poca gent comprenga aquest mite, és més, en la societat en la qual vivim quasi ningú li pararà esment. Aquest és el problema, les nostres metes estan massa altes i la consecució de la felicitat és cada dia més embolicada, més cara, més difícil... i a més no tenim temps d'aconseguir-la. És complex sentir-se identificat amb el mite, però no per això hem d'ignorar-lo. Aconseguir menuts plaers és una felicitat contínua, que mai acaba, infinita. Intentem ser feliços amb el mínim i arribarem al màxim. Pensen en això, mediten, imaginen-se degustant una creïlla bullida, el seu sabor, la seua sensació la seua grandesa.
El més curiós d'aquest mite és que és real, que existeix un home al que conec que és feliç menjant creïlles bullides. En ocasions, les lliçons més importants de la vida no romanen escrites, no les dicta un mestre, estan tan prop que si no parem esment pot ser que passen al capdavall del nostre enteniment.
domingo, 14 de diciembre de 2008
Una volta de rosca al aforisme contemporani
A l'escoltar una vegada i una altra la mateixa frase, correm el risc de creure que és així, que és indubitable i per descomptant veritable. No ens parem a pensar en el bàsic, en el primari de les coses, en el seu concepte més primigeni. Ara i adés, és necessari preguntar-se els perquès de les coses.
Hi ha alguns conceptes que en la nostra societat es repeteixen constantment, i hem deixat de pensar en ells, de meditar sobre les seves raons, poso alguns exemples: Córrer és de covards; però no ho és quan els quals et persegueixen són també covards. Pel que hem de calcular els beneficis d'una fugida a temps, que pot ser una victòria i una victòria amb dolor i sofriment sap millor, sempre que aquesta no sigui pírrica...
En ocasions ens referim als treballadors en règim d'autònoms i diem que són caps de si mateixos. Aquesta afirmació no és del tot correcta, doncs quan un és autònom, tots els quals potencialment et pot donar treball es converteixen en els teus caps, així tens molts caps i no només un. En realitat quan treballes per compte aliè és quan veritablement treballes per a tu, percebent un sou íntegre i acabant gairebé sempre a hores prudents. No preocupant-se un si l'empresa va mal o bé, i si un es preocupa ho fa de manera ténue.
Es diu que un nòmada és el qual va d'un lloc a un altre sense casa, quan un nòmada pot ser perfectament algú que estima tant a les terres que trepitja que mai es vol desenganxar d'elles. Un pot ser nòmada també en la seva casa, en el seu poble i així infinit.
Un vitalista pot ser un home que estimi a la vida, no ho discuteixo, però també pot ser un home que estigui acostumat a estimar sense cap pretensió més. Tots estimem a la vida i vam lluitar per ella des que naixem, també ho fan els animals, el més probable és que sigui per instint.
Tenim por al canvi, quan en realitat ho desitgem. Si ens tiren del treball és dolent, o almenys això és el que pensa la majoria de les persones. Realment és bo, en primer lloc, quan ens tiren és perquè no hem d'estar aquí, que ja és un motiu de pes; en segon lloc, segur que més d'una vegada hem desitjat deixar aquest treball i emprendre altre rumb. Com ja he dit en alguna ocasió això és un formidable impuls per a les nostres vides.
Quan Espanya va viure el desfrenament immobiliari tot el món parlava de cases, compre cases, es venen cases, llogo cases i vendre de tenir. Però... realment ens vam preguntar que significa una casa? Sabíem el que estàvem fent? El temps i la resta de circumstàncies ens diuen que no. No ens parem a pensar que significa casa i per això ara ho estem pagant. El mateix va passar amb lo material. Durant un temps deixem de pensar en lo material i en la necessitat, vam oblidar aquest binomi inseparable i ens deixem dur per el desgabell. En ocasions pense que el preu que estem pagant encara no ha arribat al seu vèrtex.
Espere amic, que el exemple mostrat sigui el suficient per a la moralitat del text. No oblidem mai els conceptes originals, només si els tenim clars i nítids podrem construir la nostra realitat, la nostra vida, amb autèntics i sòlids pilars.
Hi ha alguns conceptes que en la nostra societat es repeteixen constantment, i hem deixat de pensar en ells, de meditar sobre les seves raons, poso alguns exemples: Córrer és de covards; però no ho és quan els quals et persegueixen són també covards. Pel que hem de calcular els beneficis d'una fugida a temps, que pot ser una victòria i una victòria amb dolor i sofriment sap millor, sempre que aquesta no sigui pírrica...
En ocasions ens referim als treballadors en règim d'autònoms i diem que són caps de si mateixos. Aquesta afirmació no és del tot correcta, doncs quan un és autònom, tots els quals potencialment et pot donar treball es converteixen en els teus caps, així tens molts caps i no només un. En realitat quan treballes per compte aliè és quan veritablement treballes per a tu, percebent un sou íntegre i acabant gairebé sempre a hores prudents. No preocupant-se un si l'empresa va mal o bé, i si un es preocupa ho fa de manera ténue.
Es diu que un nòmada és el qual va d'un lloc a un altre sense casa, quan un nòmada pot ser perfectament algú que estima tant a les terres que trepitja que mai es vol desenganxar d'elles. Un pot ser nòmada també en la seva casa, en el seu poble i així infinit.
Un vitalista pot ser un home que estimi a la vida, no ho discuteixo, però també pot ser un home que estigui acostumat a estimar sense cap pretensió més. Tots estimem a la vida i vam lluitar per ella des que naixem, també ho fan els animals, el més probable és que sigui per instint.
Tenim por al canvi, quan en realitat ho desitgem. Si ens tiren del treball és dolent, o almenys això és el que pensa la majoria de les persones. Realment és bo, en primer lloc, quan ens tiren és perquè no hem d'estar aquí, que ja és un motiu de pes; en segon lloc, segur que més d'una vegada hem desitjat deixar aquest treball i emprendre altre rumb. Com ja he dit en alguna ocasió això és un formidable impuls per a les nostres vides.
Quan Espanya va viure el desfrenament immobiliari tot el món parlava de cases, compre cases, es venen cases, llogo cases i vendre de tenir. Però... realment ens vam preguntar que significa una casa? Sabíem el que estàvem fent? El temps i la resta de circumstàncies ens diuen que no. No ens parem a pensar que significa casa i per això ara ho estem pagant. El mateix va passar amb lo material. Durant un temps deixem de pensar en lo material i en la necessitat, vam oblidar aquest binomi inseparable i ens deixem dur per el desgabell. En ocasions pense que el preu que estem pagant encara no ha arribat al seu vèrtex.
Espere amic, que el exemple mostrat sigui el suficient per a la moralitat del text. No oblidem mai els conceptes originals, només si els tenim clars i nítids podrem construir la nostra realitat, la nostra vida, amb autèntics i sòlids pilars.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
