Fa uns dies, vaig escoltar "These boots were made for walking", (aquestes botes estan fetes per a caminar), de Nancy Sinatra. Mentre l'escoltava es va posar en funcionament la màquina de generar records que tenim en el nostre cap. Per a mi, no és una cançó especial, vull dir que no entra en les meves favorites, és una cançó més, però que òbviament està lligada a una impressionant pel·lícula de Stanley Kubrick "Full metal jacket" (La jaqueta metàl·lica).
No deixa de ser curiós com un record emmagatzemat en el meu cervell, durant més de deu anys, va tornar de colp i volta a l'escoltar aquesta cançó. I no va ser precisament, recordar escenes de la pel·lícula, si no fou una mica més personal.
Abans de seguir, hem de preguntar-nos el perquè una cançó en anglés, que la majoria de nosaltres no entén, ens pot arribar a emocionar i transmetre sentiments. El músic Santiago Auserón té la resposta: "Primer per la fascinació que produïx un só que ve d'altre continent, d'altra ètnia, i a més que la mateixa cançó és un producte elèctric, que escoltem mitjançant altaveus, que transmeten aquesta electricitat".
Llavors és lògic pensar, que el nostre cervell, que també funciona per impulsos elèctrics, processi aquesta cançó i l'annexioni a un record, que romangui sempre en el subconscient. Segons afirma Freud, tots els records del passat es guarden molt dintre de nosaltres. En el meu record, que havia estat ocult durant una dècada, la cançó abans esmentada tenia tot el sentit del món. Va ser la causa del mateix. Tractaré de ser breu...
En l'any 1997 jo complia el servei militar a Burgos, cada tres mesos arribava un nou reemplaçament, els nous, que de manera despectiva se'ls cridava "bichales". Antany, es preparaven bromes pesades a la seva rebuda, però aquest costum havia caigut en desús amb el pas del temps. No obstant això, quan els meus companys i jo arribarem a la caserna per primera vegada, van haver rebudes hostils i no va ser precisament una plàcida nit. El costum t'obligava a fer alguna cosa als nous. Però nosaltres varem acordar no fer res i vam optar per ser respectuosos.
Durant la primera nit no va passar gens, potser algun crit, "pos nos queda ná", i poc més. Just abans de dormir vaig pensar a fer alguna cosa, que no fos humuliant, que tingués gràcia a ulls de tots i no ferís cap sensibilitat.
Em vaig aixecar cinc minuts abans del toc de "Diana" i vaig agafar la meva ràdio, vaig pensar que el millor seria que la primera matinada es despertessin amb música, una mica suggeridora, amb un lleu toc amenaçador i que d'alguna manera servís en aquell temps de benvinguda. A hores d'ara, ja saben que cançó vaig escollir.
La veritat és que no va causar efecte algun entre els nous, imagine que caminarien preocupats en altres coses més importants, o simplement no relacionaven el sentit de la cançó o no havien vist la pel·lícula. De fet, a l'endemà un dels nous va dir: Avui no hi ha hagut música per despertar-nos.
A mi em segueix semblant una xanxa subtil i amb estil. De fet quan aquest record va tornar, m'ho va continuar semblant.
Per què ha tornat ara, si he escoltat aquesta cançó desenes de vegades en aquests anys?
És que ara el meu cervell està més lliure que mai?
O potser és que està més entremaliat que mai?
També pot ser, que altres idees li hagin deixat pas. Si és així, aleshores espere que les que romanen baix no siguin importants.
No hay comentarios:
Publicar un comentario