El desig

El més difícil no és aconseguir allò que es desitja, el més difícil és desitjar alguna cosa.

Si hi hagués estat a les classes de Guilles Deleuze, m'hauria despertat amb cert estupor en sentir aquesta frase, o millor dit arenga, a manera d'axioma universal.

No hi ha res més poderós que una sentència d'aquest calat, que ens ve a dir que estem davant d'una societat, que més lluny d'aconseguir o no els seus objectius, vol coses que només la seva subjectivitat entén com a positives. No hi ha res més erràtic, que un desig enlairat de la teva realitat, del teu dia a dia.

Siempre he entès, que marcar objectius difícils, sobretot si parts de zero, és una tasca esgotadora. Millor marcar petites metes més o menys fàcils d'aconseguir, per anar alimentant el teu propi ego "autoegoalimentació "; que s'obté a cada port de muntanya que aconseguim pujar.

Crec que a més objectius llunyans, més ràpid es queda en el camí i més es decau en el plantejament de nous reptes. Un llucet que es mossega la cua, en una paella amb abundant oli. (destinació fatal per a la llucet)

És com si estàs en el primer graó d'una escala de la qual no arribes a veure el final; necessites pujar, a dalt hi ha el desig, però penses que millor pujar de tres en tres graons. Com mai has vist una escala d'aquest tipus, ni saps com fer-hi front, caus en l'intent, una i altra vegada. Hi ha unes veus que et diuen que aquests cops et fan més fort, altres que millor poc a poc. Tu continues a cops i redolons, obstinat, però arriba un moment que el dolor és insuportable i has de parar. Ets tan ferit que el teu camí acaba aquí.

Ens diu Deleuze: El desig és conjunt. Desitgem una cosa en el seu conjunt, no només una cosa. El desig discorre dins d'una disposició, d'una concatenació de fets.

Per exemple: volem anar a sopar amb amics; ja que això ens reporta felicitat, oci, aire fresc, compartir opinions i moltes coses més. No només volem anar a sopar, també desitgem tot el conjunt que això suposa.

Però quan desitgem alguna cosa, que no és accessible o que està en el món de les idees pràcticament impossibles, comencem a construir un conjunt annex a aquesta idea també inexacte. Diguem que tot gira al voltant d'aquest objectiu, i que els nostres moviments, pensaments i esforços es canalitzen cap a aquest lloc. Encara que, malauradament, es perden pel camí, se'ns escapa tot, o gairebé tot. Però per què passa això?

La raó és simple, no ens convé.

Tot objectiu ràpid i fàcil, és bo.

Tot objectiu, lent però possible, és molt bo.

Tot objectiu, que costa un esforç titànic és molt, molt, bo.

Tot objectiu, que s'escapa a la nostra acció és perjudicial.

El que realment tanca aquest pensament de Guilles Deleuze, que comparteixo amb els ulls tancats és: Que ja que anem a desitjar alguna cosa, ja que ens anem a esforçar, que el resultat sigui possible. Que hem de ser molt objectius nostres desitjos i poc subjectius. Que ja que el desig és un conjunt, hem d'analitzar tots els elements que el composen, això ens portarà a fites més clares, al camí més curt, a evitar els esculls, a valorar més el que volem.

La complexitat de verb

La sobirania d'Espanya pertany a un únic titular, el poble espanyol, considerat com una totalitat, del qual emanen els poders de l'estat, la indissoluble unitat es manifesta en la Nació Espanyola com a realitat tangible, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, que es constitueix en un estat social i democràtic de dret. Però, al costat d'ella, la Constitució Espanyola declara que l'estat, un i indivisible, està integrat per un conjunt de regions i nacionalitats el dret a l'autonomia es reconeix i es garanteix cristal · litzat en la creació d'ens públics territorials dotats d'autonomia política, potestats administratives, legislatives i governamentals, que exerceixen dins del marc de les seves competències, de la Constitució Espanyola, dels seus propis estatuts d'autonomia sense que puguin implicar privilegis econòmics, socials i amb la prohibició de federar i autodeterminarse.