Imaginem que la nostra vida és com una gran paret que s'alça vertical. Nosaltres fem les vegades d'obrer, posant amb cura les pedres que aniran formant-la.
Des de la nostra infància, fins a l'arribada de la maduresa, van ser els nostres pares els quals ens tiraven una mà en la construcció del que llavors era una simple tàpia. Però els seus sòlids fonaments, la van convertir en un autèntic mur de contenció.
Una vegada arribats a l'emancipació personal, som cadascun de nosaltres, els quals edifiquem la nostra pròpia paret, cometent nombrosos errors, però també encaixant peces a la perfecció., la nostra obra serà el nostre llegat, que ens deixem a nosaltres mateixos.
Les roques subministrades, són les experiències que tenim al llarg de la nostra existència , algunes robustes, valgudes per a suportar el pes de l'enorme construcció. Però, en ocasions, algú ens llança una pedra feble, com feta guix. Uns dels problemes que ens trobem en aquesta labor, és la impossibilitat de tornar enrere per a esmenar un error, el temps passa davant nosaltres, però mai retrocedirà. No tindrem altra oportunitat de recolocar aquesta pedra, que fa joc, que no encaixa.
Aquesta peça és un residu que queda per a sempre... és el perdó, l'acte de perdonar una ofensa. Quan perdonem una acció que hem sofert nosaltres, encara que l'indult sigui veritable, el menyscapte produït és un residu que s'allotjarà en alguna part de la nostra paret. Amb el perill inherent que comporta...ensorrada. Ja que, encara havent eximit de culpa al proïsme, sempre recordem en el nostre fòrum intern, l'acció que contra nosaltres va succeir. A saber, el perdó difícilment pot ser veritable quan ens ataca de ple en alguns dels nostres punts febles, quan això ocorre, encara que intentem oblidar, aquest germen pot florir en qualsevol moment.
No obstant això, la capacitat de perdonar, és exclusiva de la raça humana i necessària per a arribar a l'etapa de maduresa psíquica, que no arribarà si vam viure només de les bones intencions. La nostra paret necessita proves, per a saber si és sòlida.
domingo, 2 de marzo de 2008
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)

No hay comentarios:
Publicar un comentario