Maleïda calor aclaparant, que no em deixa pensar,
massa llum al voltant, que no puc ni mirar.
El meu alé torba encara més l'ambient,
estrany edor que ix de mi.
No hi ha llum al final de túnel,
si no hi ha túnel i tot és llum.
Ja vaig passar abans per ací,
potser estiga tornant sobre les meues petjades.
I no hi ha ningú ací que puga ajudar-me,
d'alliberar-me de la pastura de les flames.
Ja sóc com vosaltres,
ja hi som.
només em queda una esquinçadora espera,
De relliscosos i bells moviments.
Fins que algú nouvingut gose a entrar
Però fa tanta calor ací...
miércoles, 17 de diciembre de 2008
martes, 16 de diciembre de 2008
Caverna XXI
Quan tecleges coses a l'ordinador
i viatges per dins de la informació
les llums de la pantalla il·luminaran l'habitació
i la rèmora del temps acceptarà la seua condició.
Cares desconegudes passen a tot estrop
viatgers errants de la degradació
jeuen en el seu hàbitat esperant redempció
tu seràs com ells, seràs com jo.
La plantes emergeixen de dins de la construcció
s'aferren a la vida causant estupor
la nostra ment tumefacta no contempla aquesta opció
és més fàcil viure en l'error.
Pres de la facilitat il·lusòria
cada matí et preguntes
si avui és ahir, gens ha canviat, sempre és igual.
i viatges per dins de la informació
les llums de la pantalla il·luminaran l'habitació
i la rèmora del temps acceptarà la seua condició.
Cares desconegudes passen a tot estrop
viatgers errants de la degradació
jeuen en el seu hàbitat esperant redempció
tu seràs com ells, seràs com jo.
La plantes emergeixen de dins de la construcció
s'aferren a la vida causant estupor
la nostra ment tumefacta no contempla aquesta opció
és més fàcil viure en l'error.
Pres de la facilitat il·lusòria
cada matí et preguntes
si avui és ahir, gens ha canviat, sempre és igual.
El mite de la creïlla bullida
Conten que fa temps, un jove estava amb els seus amics passant-se'l bé i li va començar a entrar somni. Va pensar que podria quedar-se més temps o que podria anar-se a casa a descansar. Realment, quan ens divertim i ens entra somni, ens fastigueja un poc, ja que en realitat el que de debò volem és aprofitar el temps amb els nostres. Aquest xic, tenia algun que altre motiu per a voler anar-se a casa, allí li esperava una creïlla bullida que la seua mare li havia preparat hores abans. Va comentar als seus amics que es marxava, ells li van dir que per què, que quina era la raó. Ell, llepan-se pel futur menjar, va dir que a casa tenia una creïlla esperant-li i que volia menjar-se-la abans de dormir. El seu amics van riure, òbviament no comprenien el que "el mite de la creïlla bullida" atresorava en el seu interior. Finalment, el nostre amic es va marxar a casa, i com va dir, es va menjar molt feliçment la seua creïlla abans de ficar-se al llit.
La grandesa que tanca aquest mite és inabastable, és en síntesi l'ésser feliç d'un mateix. El mite de la creïlla bullida exalta la condició d'un ésser humà humil, pragmàtic i auster. La incalculable potència d'un home que és capaç de ser feliç menjant-se un creïlla, les possibilitats infinites d'aquest fet duu adherides és el tot; si un home pot ser feliç amb un concepte tan primitiu, pot ser-lo amb qualsevol cosa. No li serà difícil gaudir davant qualsevol plaer.
És possible que poca gent comprenga aquest mite, és més, en la societat en la qual vivim quasi ningú li pararà esment. Aquest és el problema, les nostres metes estan massa altes i la consecució de la felicitat és cada dia més embolicada, més cara, més difícil... i a més no tenim temps d'aconseguir-la. És complex sentir-se identificat amb el mite, però no per això hem d'ignorar-lo. Aconseguir menuts plaers és una felicitat contínua, que mai acaba, infinita. Intentem ser feliços amb el mínim i arribarem al màxim. Pensen en això, mediten, imaginen-se degustant una creïlla bullida, el seu sabor, la seua sensació la seua grandesa.
El més curiós d'aquest mite és que és real, que existeix un home al que conec que és feliç menjant creïlles bullides. En ocasions, les lliçons més importants de la vida no romanen escrites, no les dicta un mestre, estan tan prop que si no parem esment pot ser que passen al capdavall del nostre enteniment.
La grandesa que tanca aquest mite és inabastable, és en síntesi l'ésser feliç d'un mateix. El mite de la creïlla bullida exalta la condició d'un ésser humà humil, pragmàtic i auster. La incalculable potència d'un home que és capaç de ser feliç menjant-se un creïlla, les possibilitats infinites d'aquest fet duu adherides és el tot; si un home pot ser feliç amb un concepte tan primitiu, pot ser-lo amb qualsevol cosa. No li serà difícil gaudir davant qualsevol plaer.
És possible que poca gent comprenga aquest mite, és més, en la societat en la qual vivim quasi ningú li pararà esment. Aquest és el problema, les nostres metes estan massa altes i la consecució de la felicitat és cada dia més embolicada, més cara, més difícil... i a més no tenim temps d'aconseguir-la. És complex sentir-se identificat amb el mite, però no per això hem d'ignorar-lo. Aconseguir menuts plaers és una felicitat contínua, que mai acaba, infinita. Intentem ser feliços amb el mínim i arribarem al màxim. Pensen en això, mediten, imaginen-se degustant una creïlla bullida, el seu sabor, la seua sensació la seua grandesa.
El més curiós d'aquest mite és que és real, que existeix un home al que conec que és feliç menjant creïlles bullides. En ocasions, les lliçons més importants de la vida no romanen escrites, no les dicta un mestre, estan tan prop que si no parem esment pot ser que passen al capdavall del nostre enteniment.
domingo, 14 de diciembre de 2008
Una volta de rosca al aforisme contemporani
A l'escoltar una vegada i una altra la mateixa frase, correm el risc de creure que és així, que és indubitable i per descomptant veritable. No ens parem a pensar en el bàsic, en el primari de les coses, en el seu concepte més primigeni. Ara i adés, és necessari preguntar-se els perquès de les coses.
Hi ha alguns conceptes que en la nostra societat es repeteixen constantment, i hem deixat de pensar en ells, de meditar sobre les seves raons, poso alguns exemples: Córrer és de covards; però no ho és quan els quals et persegueixen són també covards. Pel que hem de calcular els beneficis d'una fugida a temps, que pot ser una victòria i una victòria amb dolor i sofriment sap millor, sempre que aquesta no sigui pírrica...
En ocasions ens referim als treballadors en règim d'autònoms i diem que són caps de si mateixos. Aquesta afirmació no és del tot correcta, doncs quan un és autònom, tots els quals potencialment et pot donar treball es converteixen en els teus caps, així tens molts caps i no només un. En realitat quan treballes per compte aliè és quan veritablement treballes per a tu, percebent un sou íntegre i acabant gairebé sempre a hores prudents. No preocupant-se un si l'empresa va mal o bé, i si un es preocupa ho fa de manera ténue.
Es diu que un nòmada és el qual va d'un lloc a un altre sense casa, quan un nòmada pot ser perfectament algú que estima tant a les terres que trepitja que mai es vol desenganxar d'elles. Un pot ser nòmada també en la seva casa, en el seu poble i així infinit.
Un vitalista pot ser un home que estimi a la vida, no ho discuteixo, però també pot ser un home que estigui acostumat a estimar sense cap pretensió més. Tots estimem a la vida i vam lluitar per ella des que naixem, també ho fan els animals, el més probable és que sigui per instint.
Tenim por al canvi, quan en realitat ho desitgem. Si ens tiren del treball és dolent, o almenys això és el que pensa la majoria de les persones. Realment és bo, en primer lloc, quan ens tiren és perquè no hem d'estar aquí, que ja és un motiu de pes; en segon lloc, segur que més d'una vegada hem desitjat deixar aquest treball i emprendre altre rumb. Com ja he dit en alguna ocasió això és un formidable impuls per a les nostres vides.
Quan Espanya va viure el desfrenament immobiliari tot el món parlava de cases, compre cases, es venen cases, llogo cases i vendre de tenir. Però... realment ens vam preguntar que significa una casa? Sabíem el que estàvem fent? El temps i la resta de circumstàncies ens diuen que no. No ens parem a pensar que significa casa i per això ara ho estem pagant. El mateix va passar amb lo material. Durant un temps deixem de pensar en lo material i en la necessitat, vam oblidar aquest binomi inseparable i ens deixem dur per el desgabell. En ocasions pense que el preu que estem pagant encara no ha arribat al seu vèrtex.
Espere amic, que el exemple mostrat sigui el suficient per a la moralitat del text. No oblidem mai els conceptes originals, només si els tenim clars i nítids podrem construir la nostra realitat, la nostra vida, amb autèntics i sòlids pilars.
Hi ha alguns conceptes que en la nostra societat es repeteixen constantment, i hem deixat de pensar en ells, de meditar sobre les seves raons, poso alguns exemples: Córrer és de covards; però no ho és quan els quals et persegueixen són també covards. Pel que hem de calcular els beneficis d'una fugida a temps, que pot ser una victòria i una victòria amb dolor i sofriment sap millor, sempre que aquesta no sigui pírrica...
En ocasions ens referim als treballadors en règim d'autònoms i diem que són caps de si mateixos. Aquesta afirmació no és del tot correcta, doncs quan un és autònom, tots els quals potencialment et pot donar treball es converteixen en els teus caps, així tens molts caps i no només un. En realitat quan treballes per compte aliè és quan veritablement treballes per a tu, percebent un sou íntegre i acabant gairebé sempre a hores prudents. No preocupant-se un si l'empresa va mal o bé, i si un es preocupa ho fa de manera ténue.
Es diu que un nòmada és el qual va d'un lloc a un altre sense casa, quan un nòmada pot ser perfectament algú que estima tant a les terres que trepitja que mai es vol desenganxar d'elles. Un pot ser nòmada també en la seva casa, en el seu poble i així infinit.
Un vitalista pot ser un home que estimi a la vida, no ho discuteixo, però també pot ser un home que estigui acostumat a estimar sense cap pretensió més. Tots estimem a la vida i vam lluitar per ella des que naixem, també ho fan els animals, el més probable és que sigui per instint.
Tenim por al canvi, quan en realitat ho desitgem. Si ens tiren del treball és dolent, o almenys això és el que pensa la majoria de les persones. Realment és bo, en primer lloc, quan ens tiren és perquè no hem d'estar aquí, que ja és un motiu de pes; en segon lloc, segur que més d'una vegada hem desitjat deixar aquest treball i emprendre altre rumb. Com ja he dit en alguna ocasió això és un formidable impuls per a les nostres vides.
Quan Espanya va viure el desfrenament immobiliari tot el món parlava de cases, compre cases, es venen cases, llogo cases i vendre de tenir. Però... realment ens vam preguntar que significa una casa? Sabíem el que estàvem fent? El temps i la resta de circumstàncies ens diuen que no. No ens parem a pensar que significa casa i per això ara ho estem pagant. El mateix va passar amb lo material. Durant un temps deixem de pensar en lo material i en la necessitat, vam oblidar aquest binomi inseparable i ens deixem dur per el desgabell. En ocasions pense que el preu que estem pagant encara no ha arribat al seu vèrtex.
Espere amic, que el exemple mostrat sigui el suficient per a la moralitat del text. No oblidem mai els conceptes originals, només si els tenim clars i nítids podrem construir la nostra realitat, la nostra vida, amb autèntics i sòlids pilars.
lunes, 24 de noviembre de 2008
El desig
El més difícil no és aconseguir allò que es desitja, el més difícil és desitjar alguna cosa.
Si hi hagués estat a les classes de Guilles Deleuze, m'hauria despertat amb cert estupor en sentir aquesta frase, o millor dit arenga, a manera d'axioma universal.
No hi ha res més poderós que una sentència d'aquest calat, que ens ve a dir que estem davant d'una societat, que més lluny d'aconseguir o no els seus objectius, vol coses que només la seva subjectivitat entén com a positives. No hi ha res més erràtic, que un desig enlairat de la teva realitat, del teu dia a dia.
Siempre he entès, que marcar objectius difícils, sobretot si parts de zero, és una tasca esgotadora. Millor marcar petites metes més o menys fàcils d'aconseguir, per anar alimentant el teu propi ego "autoegoalimentació "; que s'obté a cada port de muntanya que aconseguim pujar.
Crec que a més objectius llunyans, més ràpid es queda en el camí i més es decau en el plantejament de nous reptes. Un llucet que es mossega la cua, en una paella amb abundant oli. (destinació fatal per a la llucet)
És com si estàs en el primer graó d'una escala de la qual no arribes a veure el final; necessites pujar, a dalt hi ha el desig, però penses que millor pujar de tres en tres graons. Com mai has vist una escala d'aquest tipus, ni saps com fer-hi front, caus en l'intent, una i altra vegada. Hi ha unes veus que et diuen que aquests cops et fan més fort, altres que millor poc a poc. Tu continues a cops i redolons, obstinat, però arriba un moment que el dolor és insuportable i has de parar. Ets tan ferit que el teu camí acaba aquí.
Ens diu Deleuze: El desig és conjunt. Desitgem una cosa en el seu conjunt, no només una cosa. El desig discorre dins d'una disposició, d'una concatenació de fets.
Per exemple: volem anar a sopar amb amics; ja que això ens reporta felicitat, oci, aire fresc, compartir opinions i moltes coses més. No només volem anar a sopar, també desitgem tot el conjunt que això suposa.
Però quan desitgem alguna cosa, que no és accessible o que està en el món de les idees pràcticament impossibles, comencem a construir un conjunt annex a aquesta idea també inexacte. Diguem que tot gira al voltant d'aquest objectiu, i que els nostres moviments, pensaments i esforços es canalitzen cap a aquest lloc. Encara que, malauradament, es perden pel camí, se'ns escapa tot, o gairebé tot. Però per què passa això?
La raó és simple, no ens convé.
Tot objectiu ràpid i fàcil, és bo.
Tot objectiu, lent però possible, és molt bo.
Tot objectiu, que costa un esforç titànic és molt, molt, bo.
Tot objectiu, que s'escapa a la nostra acció és perjudicial.
El que realment tanca aquest pensament de Guilles Deleuze, que comparteixo amb els ulls tancats és: Que ja que anem a desitjar alguna cosa, ja que ens anem a esforçar, que el resultat sigui possible. Que hem de ser molt objectius nostres desitjos i poc subjectius. Que ja que el desig és un conjunt, hem d'analitzar tots els elements que el composen, això ens portarà a fites més clares, al camí més curt, a evitar els esculls, a valorar més el que volem.
Si hi hagués estat a les classes de Guilles Deleuze, m'hauria despertat amb cert estupor en sentir aquesta frase, o millor dit arenga, a manera d'axioma universal.
No hi ha res més poderós que una sentència d'aquest calat, que ens ve a dir que estem davant d'una societat, que més lluny d'aconseguir o no els seus objectius, vol coses que només la seva subjectivitat entén com a positives. No hi ha res més erràtic, que un desig enlairat de la teva realitat, del teu dia a dia.
Siempre he entès, que marcar objectius difícils, sobretot si parts de zero, és una tasca esgotadora. Millor marcar petites metes més o menys fàcils d'aconseguir, per anar alimentant el teu propi ego "autoegoalimentació "; que s'obté a cada port de muntanya que aconseguim pujar.
Crec que a més objectius llunyans, més ràpid es queda en el camí i més es decau en el plantejament de nous reptes. Un llucet que es mossega la cua, en una paella amb abundant oli. (destinació fatal per a la llucet)
És com si estàs en el primer graó d'una escala de la qual no arribes a veure el final; necessites pujar, a dalt hi ha el desig, però penses que millor pujar de tres en tres graons. Com mai has vist una escala d'aquest tipus, ni saps com fer-hi front, caus en l'intent, una i altra vegada. Hi ha unes veus que et diuen que aquests cops et fan més fort, altres que millor poc a poc. Tu continues a cops i redolons, obstinat, però arriba un moment que el dolor és insuportable i has de parar. Ets tan ferit que el teu camí acaba aquí.
Ens diu Deleuze: El desig és conjunt. Desitgem una cosa en el seu conjunt, no només una cosa. El desig discorre dins d'una disposició, d'una concatenació de fets.
Per exemple: volem anar a sopar amb amics; ja que això ens reporta felicitat, oci, aire fresc, compartir opinions i moltes coses més. No només volem anar a sopar, també desitgem tot el conjunt que això suposa.
Però quan desitgem alguna cosa, que no és accessible o que està en el món de les idees pràcticament impossibles, comencem a construir un conjunt annex a aquesta idea també inexacte. Diguem que tot gira al voltant d'aquest objectiu, i que els nostres moviments, pensaments i esforços es canalitzen cap a aquest lloc. Encara que, malauradament, es perden pel camí, se'ns escapa tot, o gairebé tot. Però per què passa això?
La raó és simple, no ens convé.
Tot objectiu ràpid i fàcil, és bo.
Tot objectiu, lent però possible, és molt bo.
Tot objectiu, que costa un esforç titànic és molt, molt, bo.
Tot objectiu, que s'escapa a la nostra acció és perjudicial.
El que realment tanca aquest pensament de Guilles Deleuze, que comparteixo amb els ulls tancats és: Que ja que anem a desitjar alguna cosa, ja que ens anem a esforçar, que el resultat sigui possible. Que hem de ser molt objectius nostres desitjos i poc subjectius. Que ja que el desig és un conjunt, hem d'analitzar tots els elements que el composen, això ens portarà a fites més clares, al camí més curt, a evitar els esculls, a valorar més el que volem.
La complexitat de verb
La sobirania d'Espanya pertany a un únic titular, el poble espanyol, considerat com una totalitat, del qual emanen els poders de l'estat, la indissoluble unitat es manifesta en la Nació Espanyola com a realitat tangible, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, que es constitueix en un estat social i democràtic de dret. Però, al costat d'ella, la Constitució Espanyola declara que l'estat, un i indivisible, està integrat per un conjunt de regions i nacionalitats el dret a l'autonomia es reconeix i es garanteix cristal · litzat en la creació d'ens públics territorials dotats d'autonomia política, potestats administratives, legislatives i governamentals, que exerceixen dins del marc de les seves competències, de la Constitució Espanyola, dels seus propis estatuts d'autonomia sense que puguin implicar privilegis econòmics, socials i amb la prohibició de federar i autodeterminarse.
sábado, 17 de mayo de 2008
bellesa transeünt
Quan et vaig veure arribar des de lluny, vaig saber en aquest precís moment que series meua. La teva impressionant figura, perfectament traçada, que s'enfocava més i més a cada pas, fregava la perfecció davant els meus ulls. El teu caminar solitari i convergent i la teva mirada a l'horitzó, deixava entreveure els no pocs pensaments que tramaves; irradiant seguretat, emancipació, destinació. Tot el que una persona insegura com jo necessitava i tot el que estava disposat a prendre.
Primer doncs, em vaig enamorar de la teva personalitat, tan vívida, tan forta, tan misteriosa, encara no coneguda per mi, pressentia el nostre esdevenir feliç, que al cap i a la fi, és l'unic que únic que vull. Seguies acostant-te, ja podia veure la teva cara neta i pura. Vaig deixar d'imaginar i vaig passar a contemplar-te, es van disparar sentiments nerviosos, la química començava a actuar, et tenia tan prop que podia notar-te, olorar-te, escoltar-te...
Vaig Poder admirar la teva forma de vestir, tan moderna i moderada alhora, les teves formes que desitjava esculturals, tot en tu era bellesa. Estaves a centímetres de mi, cara a cara, i vaig comprovar que tot era perfecte, tot quant vaig imaginar, i pot entendre la certesa de la capritxós destí que ens havia posat als dos aquí i ara, per a sempre. Llavors vaig construir en el meu pensament la imatge dels nostres cossos embullats, cedint-nos amor continu, fent de racons abismes, de silencis secrets, de mirades desitjos. Vaig imaginar tota una vida, la immensitat en segons, ho vaig pensar tot, ho vaig abastar amb tu...
El teu braç sobre el meu braç, aquest tènue cop, em va retornar al camí, em va portar de tornada de la meva abstracció. Perdó, em vas dir, per a descobrir aleshores lo més bell que fins ara els meus ulls havien contemplat, el teu somriure, albor del matí, llum incessant, sinceritat i desig. Però va ser tan efímera, que tot just em va donar temps d'assimilar-la. Vas decidir marxar-te, sense previ avís. Potser un càstig a la meva estupefacció contemplativa?
Va ocórrer tot tan ràpid, que no podia articular paraula alguna, ja que un dolor que començava en la boca del estómec va començar propagant-se ràpidament pel meu pit fins a desembocar en la meva gola... ens vam tocar, vam parlar, ens varem mirar, et desitgí, et vaig voler...
Però em vas abandonar, tal com vas venir, et vas anar, silenciosament, donant-me l'esquena, sense dir si més no adéu. Cruel comiat, sec, impròpia d'una relació com la nostra. Era tant el que havíem passat, que em resistia a pensar que solament altre atzar del destí ens tornaria a unir. Vaig esperar fins al final, estoicament en la soletat del camí, volia veure com desapareixies, volia veure que no havia ningú entre tu i jo, només el destí, només el temps, només l'eternitat, només les hores que conto fins que torni a veure't... tal vegada demà, tal vegada mai. Bellesa transeünt, torna aviat.
Primer doncs, em vaig enamorar de la teva personalitat, tan vívida, tan forta, tan misteriosa, encara no coneguda per mi, pressentia el nostre esdevenir feliç, que al cap i a la fi, és l'unic que únic que vull. Seguies acostant-te, ja podia veure la teva cara neta i pura. Vaig deixar d'imaginar i vaig passar a contemplar-te, es van disparar sentiments nerviosos, la química començava a actuar, et tenia tan prop que podia notar-te, olorar-te, escoltar-te...
Vaig Poder admirar la teva forma de vestir, tan moderna i moderada alhora, les teves formes que desitjava esculturals, tot en tu era bellesa. Estaves a centímetres de mi, cara a cara, i vaig comprovar que tot era perfecte, tot quant vaig imaginar, i pot entendre la certesa de la capritxós destí que ens havia posat als dos aquí i ara, per a sempre. Llavors vaig construir en el meu pensament la imatge dels nostres cossos embullats, cedint-nos amor continu, fent de racons abismes, de silencis secrets, de mirades desitjos. Vaig imaginar tota una vida, la immensitat en segons, ho vaig pensar tot, ho vaig abastar amb tu...
El teu braç sobre el meu braç, aquest tènue cop, em va retornar al camí, em va portar de tornada de la meva abstracció. Perdó, em vas dir, per a descobrir aleshores lo més bell que fins ara els meus ulls havien contemplat, el teu somriure, albor del matí, llum incessant, sinceritat i desig. Però va ser tan efímera, que tot just em va donar temps d'assimilar-la. Vas decidir marxar-te, sense previ avís. Potser un càstig a la meva estupefacció contemplativa?
Va ocórrer tot tan ràpid, que no podia articular paraula alguna, ja que un dolor que començava en la boca del estómec va començar propagant-se ràpidament pel meu pit fins a desembocar en la meva gola... ens vam tocar, vam parlar, ens varem mirar, et desitgí, et vaig voler...
Però em vas abandonar, tal com vas venir, et vas anar, silenciosament, donant-me l'esquena, sense dir si més no adéu. Cruel comiat, sec, impròpia d'una relació com la nostra. Era tant el que havíem passat, que em resistia a pensar que solament altre atzar del destí ens tornaria a unir. Vaig esperar fins al final, estoicament en la soletat del camí, volia veure com desapareixies, volia veure que no havia ningú entre tu i jo, només el destí, només el temps, només l'eternitat, només les hores que conto fins que torni a veure't... tal vegada demà, tal vegada mai. Bellesa transeünt, torna aviat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
